ALT VOLTATGE A LA LÍNIA VERDA
L’Elena Castaño va sortir del pis repassant mentalment els pacients de l'UCI.
Feia dies que no hi havia anat: en trobaria algun de nou, algun altre hauria marxat. També era possible que algun dels nens ingressats fos mort. El pensament li va recórrer la columna com una serp, deixant-la sense alè. Tot i els anys que duia treballant a l’Hospital dels Petits, ni la ment, ni el cos, ni l’univers sencer no podien concebre la mort d’un nen: era el fracàs de la vida, la manca d’esperança, la negació de futur.
Anava fent voltes a la clau dins del pany, absorta en el record fugaç de petits pacients perduts; va agafar ànims sospirant i se’n va anar escales avall.
Va sortir del portal cap al Mercat de Santa Caterina. El carreró, com sempre, feia olor d’orina barrejada amb els efluvis de les restes podrides del mercat.
Arrufant el nas, va creuar la Via Laietana cap a l’imponent edifici neogòtic de la Catedral. Els merlets que adornaven les torres li recordaven els cactus del desert de la Baixa Califòrnia, el seu Mèxic.
Passant per la Plaça del Pi, va arribar a la parada de metro del Liceu i amb un cop d’ull precipitat a la majestuositat del Gran Teatre va agafar l’ascensor.
“Obrint portes”, va anunciar la veu. Va tenir just el temps per veure com les portes dels vagons es tancaven: entre el soroll estrident del tren que s’allunyava, l’ascensor es va acabar d’obrir.
‘Sort que porto la novel·la: Els Àngels de Barcelona. Sembla bona’.
L’Elena es va encaminar cap a un lloc indefinit de l’andana per esperar els nou minuts que el monitor li prometia.
De cop i volta va sentir un pataplaf sord, es va girar i va veure una figura humana estirada a terra, a peu d’escala.
L’adrenalina li va pujar des de les glàndules suprarenals fins al coll, en una sensació coneguda i sorprenent. L’instint de metgessa de reanimació la va fer córrer sense pensar-s’hi.
Un home d’uns quaranta-cinc anys, amb cert sobrepès, una mà al pit i l’altra tocant la paret com per agafar-se a la barana, jeia immòbil. L’Elena es va agenollar, tot cridant: “Senyor! Em sent?” Li va sacsejar suaument les espatlles. Cap reacció.
“Auxili! Home inconscient!” va cridar ella. Un noi a les escales es va treure un auricular d’on sortia un so tamborinant i va accelerar la baixada amb aprehensió.
“No respira!” va exclamar l’Elena, aixecant el cap de sobre la cara de l’home inconscient i posant les mans sobre el seu pit.
“Truca el 112 i... tu!”, va manar a una noia que anava baixant, “Agafa el desfibril·lador, allà, a la paret!”
Va indicar amb la barbeta un punt de l’andana. Va començar a comprimir el pit del seu improvisat pacient d’una manera rítmica i potent, aprofitant la força del seu propi maluc, amb els braços estirats, l’esquena recta, amb una elegància i una naturalesa que revelaven anys de pràctica. Mentrestant, amb calma i rapidesa, guiava la noia que duia el desfibril·lador per col·locar els elèctrodes. Va allunyar les mans quan la màquina va anunciar: “ANÀLISI DEL RITME EN CURS, NO TOQUEU EL PACIENT” i al cap d’uns segons: “DESCÀRREGA RECOMANADA”.
Tot seguit el so d’una sirena antiatòmica en un silenci surrealista va donar la senyal per pitjar el botó del desfibril·lador.
El cos de l’home va fer un bot i l’Elena va reprendre les compressions.
“D’aquí a quatre minuts arriben!” va anunciar satisfet el noi dels auriculars.
La Elena comptava les compressions.
Quan la tronada metàl·lica del tren que entrava a l’estació va ofegar la seva veu, l’home ajagut a terra va obrir els ulls.