Ella
Sempre m'asseia al costat de la finestra, deixant que el sol m'acaronés la barba. Cada dia era el mateix trajecte, i encara que me'l sabés de memòria, no podia evitar observar per la finestra cada persona que passava: una dona, un home amb el seu fill o un avi. M'agradava dibuixar-los. Captar el seu moviment, la seva essència.
Un dia va entrar al tramvia la dona més maca que havia vist mai. Els seus ulls brillaven amb llum pròpia i els seus moviments eren igual de delicats que els d'un àngel. Vaig treure el quadern que portava a la bossa, i amb un carbonet vaig començar a dibuixar el contorn de la seva figura. Encara que m'hi vaig esforçar més que de costum, el retrat no brillava com ella ho feia. Enfurismat, vaig tancar el quadern amb força.
En aixecar el cap vaig veure que ella ja havia marxat.
La setmana següent el tramvia anava ple, més que de costum. Quan ella va pujar-hi es va dirigir cap a on era jo. Em va somriure i es va asseure al meu costat. Les mans em van començar a suar del nerviosisme. El carbonet es desfeia per moments als meus dits i me'ls anava tenyint de negre. Vaig haver d'obrir el quadern i dipositar l'estri de dibuix entre dues pàgines per no tacar-me més la mà.
En veure que estava ple de dibuixos, em va preguntar per la llibreta. Vaig explicar-li en què consistia la meva afició. Em va demanar si podia veure els retrats, i de tan il·lusionada com semblava no li vaig poder dir que no. Va fullejar tot el quadern des de la pàgina on havia col·locat el carbonet fins a la pàgina on era el seu dibuix. Em vaig començar a excusar, dient que no l'havia dibuixat bé, que no havia pogut captar ben bé la seva essència, la seva llum, em volia morir de la vergonya, però ella es va posar a riure.
Va elogiar el meu dibuix de totes les maneres possibles, i finalment em va preguntar si se'l podia quedar. Li vaig donar el dibuix i em va dedicar un somriure que mai no oblidaré.
Una setmana després es va asseure al meu costat. Va demanar que li ensenyés els dibuixos de la gent que havia dibuixat els dies que ella no havia estat al vehicle. Vam parlar i vaig explicar-li que era arquitecte, però que la meva vertadera passió era retratar persones, sense un escaire o un cartabó.
A partir de llavors es va asseure al meu costat cada dia, anys després ens vam acabar casant. Va tenyir la meva vida d'alegria, va destapar el vel gris monòton que cobria els meus dies.
Ara torno a seure sol. Cada dia és un dia menys per reunir-me amb ella. Els dies ja no es veuen tenyits de l'emoció que algun dia m'amarava en pensar que ella podia entrar per la porta en qualsevol moment i dedicar-me un dels seus somriures. La barba se m'ha tornat blanca i la gent ha començat a tractar-me de vostè.
Últimament, em diuen que rondino per tot i que no paro de queixar-me. Els responc rondinant, també.
Trobo a faltar els antics tramvies, on m'asseia cada dia al mateix lloc i dibuixava la gent que passava. Em sento més sol ara, amb cinquanta persones al mateix vehicle que jo, que abans quan només n'eren tres. De vegades poso la mà a la butxaca de l'abric, toco el full on una vegada la vaig dibuixar, que ara sempre duc a sobre, tanco els ulls i m'imagino que és al meu costat, donant-me la mà.
Avui he pensat que potser no trobo a faltar els tramvies antics, ni la Barcelona antiga, potser la trobo a faltar a ella.