Poesia subterrània
La darrera princesa
surt del boulevard
dels somnis trencats.
Una troballa inesperada en arribar a l’andana. És un full emmarcat en una senzilla fusta de color fosc i penjat de la paret, com si es tractés d’un retrat. Bé podria ser un petit poema. Me’l quedo mirant durant uns instants i estic temptat de fotografiar-lo.
Encara em sorprenc més quan en Joan m’envia per whatsapp una imatge. L’ha trobat a l’estació que té més a prop de casa, quan baixava per les escales. Un quadre molt semblant al que m’he trobat jo, amb el marc més treballat i amb un escrit a l’interior :
És hivern encara,
i gela en els terrats.
Ha canviat el vestit
per uns pantalons foradats.
Potser és casualitat però sembla que estiguin enllaçats l’un amb l’altre. Que tinguin continuïtat. Agafo el mòbil i ho comento en el grup. Si algú es troba alguna cosa semblant que ho comparteixi, si us plau.
Uns moments després la Laura contesta espereu un moment, recordo haver vist alguna cosa. Passen uns minuts que es fan eterns. No sé si la resta n’estan pendents, però jo no deixo anar el telèfon de les mans. Vibra i s’il·lumina la pantalla :
Cabell curt, ben fosc,
llavis sense pintar,
pel fred , morats.
En aquest cas és un paper en forma d’orla, amb els marges ondulats i de color marronós. Acabo de deixar passar el tercer metro però tant me fa. M’assec en un banc i espero. De sobte un altre missatge :
Un jersei ample,
no tem el futur
ni refusa el passat.
És la Rebeca. En fer un transbordament l’ ha vist, quasi se’l passa de llarg . Enganxat sobre un anunci de no recorda ben bé què. L’ha sorprès veure el full allà, amb les lletres de color blau.
Proposem repartir-nos les línies entre tots. Som uns quants i ens podem organitzar. Dos a la groga, dos més a la cinc, els que puguin a la vermella. En Marc i jo ens quedem a la lila i la resta a la verda. I encara falten la nou i la deu !!! Esperem que el text no estigui molt escampat. Ves a saber si n’hi ha més de fragments, si estaran només avui o si algun lletraferit els despenjarà per endur-se’ls a casa, com a record. Tot plegat és un misteri. Qui els haurà posat?
Camina pel costat fosc,
i l’il.lumina al seu pas,
és ella qui l’ha triat.
Sí, l’Enric i la Montse n’han rescatat un altre. Tots estem al·lucinats !!! Algú comenta que segurament ja hem completat el trencaclosques i que ja seria hora de trobar-nos. Però la resta coincidim que hem de continuar la cerca. Una estona més. Seria una pena deixar-ho ara sense saber si hem arribat al final.
Passen els minuts, els quarts, i res de nou. Finalment quedem a l’estació de sempre, contents, excitats i al mateix temps resignats, sense saber qui ha proposat aquest joc i si som els únics que hi hem participat. Mentre comentem la jugada arriba un nou metro. En Richi s’hi ha fixat i li ha semblat veure un paper adherit en el vidre d’un dels vagons. Tots correm a encalçar-lo i l’atrapem just quan s’atura. Traiem els mòbils i en fem mil fotografies. Sona el xiulet, les portes es tanquen i estem temptats d’arrencar-lo de la finestra, però desistim.
Ara ja estem convençuts que hem completat l’escrit. Ens abracem i saltem com bojos, amarats de tanta emoció. Alhora llegim el que acabem de descobrir :
Si algun dia la veus
un bes dolç et darà
i un somriure esboirat.