Un cafè sense expectatives
És dilluns, com cada matí, em preparo per anar a treballar. Avui, però, és un dilluns diferent...
Com ho diria?... El meu somriure em delata... Quin cap de setmana! Només recordar-ho, em pugen els colors... Com pot ser? Què ha passat? Sempre he sigut bastant tradicional... No m'havia deixat anar amb ningú d'aquesta manera... MARE MEVA!!!
I tot per un cafè de 30 minuts, que ha durat tot el cap de setmana! I que bé que he estat! M'he deixat portar... He connectat amb ell com mai ho he fet amb ningú... Que bé trobar-lo!
Ara ja són records, però no puc deixar de somriure ni de pensar en ell! No sé si podré deixar de somriure a la feina!
Tampoc sé quan ens tornarem a veure... Ni si ens tornarem a veure! No sé gairebé res d'ell, ni ell de mi, però és com si el conegués de sempre!
Abans d'acomiadar-nos em va dir que volia tornar-me a veure.
"Aquesta setmana serà complicat", va dir-me, "tinc al meu fill i no puc deixar-lo sol", va seguir. I ell em va agradar més! La manera com ho va dir, em va tocar el cor..., l'amor que desprenien aquelles paraules i el to en què les va dir. "Ho entenc" vaig respondre mirant-lo als ulls, perque veiés la sinceritat en les meves paraules.
El comiat va ser tendre, com és ell i com soc jo! "Trobarem la manera" va dir mentre ens foníem en la darrera abraçada al meu portal.
Dilluns.... Surto de casa amb el meu somriure a la cara... Observo les cares de la gent mentre vaig cap al metro... Les veig més contentes que de costum? Deu ser que m'ho miro diferent? Deu ser que ha canviat la meva perspectiva?
Arribo al metro, pico el bitllet, se m'obren les portes, passo, baixo les escales, arribo a l'andana, veig que hi ha gent esperant, deu faltar poc per al següent, 1 minut 30 segons indica la pantalla, vaig cap al mig de l'andana, com sempre, a les puntes trobo que hi ha més aglomeració a aquestes hores. Aprofito per posar-me els auriculars i donar el play al mòbil. Comencen a sonar "Els Catarres", el disc "Diamants", últimament els escolto sovint durant els trajectes de metro. Veig que ja arriba el metro a l'estació, mentre para, a les meves orelles sona l'inici instrumental d'una cançó, i just quan s'obren les portes i em disposo a pujar al vagó, la lletra "Avui t'he vist..."... El meu somriure s'accentua mentre els meus ulls s'obren sorpresos i es creuen amb els seus, que manifesten alegria i sorpresa alhora. Mentre em trec els auriculars, s'aixeca i ve cap a mi. "Bon dia" em diu, ens fem dos petons i ens fonem amb una abraçada. "Estava pensant en tu, i apareixes! M'agrada... I alhora m'espanta el que estic sentint", em diu sense deixar-me anar, "quina sort haver-nos trobat" segueix. "Doncs si, quina sort!" responc.
Seguim abraçats... aliens al nostre entorn, mirant-nos fixament als ulls... parlant sense paraules... gaudint... somrient... mentre anem fent parades!
Que no s' acabi el trajecte! Que no s'acabi com em sento! Que no s'acabi aquest moment!