El Passatger del Temps
El centenari del Metro es celebrava amb llums, música i exposicions. L’Andreu, un jubilat aficionat a la història del transport, no s’ho volia perdre. Aquella nit, el metro especial del centenari circulava només per unes poques línies, ple de vagons restaurats que transportaven els passatgers a través del temps.
Amb la seva entrada a la mà, l’Andreu va entrar al vagó de fusta del 1924. Els seients de cuir cruixien, els llums penjaven com petites bombetes titil·lants, i l’aroma de vernís antic es barrejava amb l’olor del ferro. Va notar, però, alguna cosa estranya. Els passatgers no semblaven disfressats: semblaven venir realment d’un altre temps.
Una dona amb un barret cloché li va dedicar un somriure fugisser mentre ajustava els guants de punt. Un home amb una americana desgastada llegia un diari amb la data “10 de juny de 1926”. L’Andreu va creure que es tractava d’una recreació molt ben feta. Però, mentre el metro començava a moure’s, l’ambient va canviar. El murmuri dels passatgers es va fer més nítid, més viu. El soroll metàl·lic de les rodes semblava més intens, com si el vagó realment retrocedís en el temps.
—Disculpi, sap quina és la propera parada? —va preguntar l’Andreu a un home que duia una gorra de maquinista.
L’home el va mirar amb una expressió confosa.
—Plaça Catalunya, és clar —va respondre amb una veu greu.
Plaça Catalunya. Però no la de 2025. La de 1924.
L’Andreu va mirar per la finestra del vagó, i allà, a l’estació il·luminada amb fanals de gas, els rètols publicitaris anunciaven xocolates, sastreries i bicicletes amb un disseny que havia vist només als llibres antics. El cor li va bategar amb força. No podia ser real.
Quan el tren es va aturar, la gent va començar a baixar. A l’andana, les senyores amb vestits de coll alt i els homes amb boines i maletins caminaven com si fossin actors en una obra perfecta. L’Andreu no es va moure del seu lloc.
—No baixa, senyor? —li va preguntar un revisor que semblava més jove que qualsevol altre empleat del metro que hagués vist mai.
—Jo... No estic segur de què faig aquí —va murmurar l’Andreu.
El revisor va somriure i li va fer un gest perquè el seguís.
—Potser això li interessarà.
Sense saber per què, l’Andreu el va seguir fins al cap del vagó, on hi havia una porta metàl·lica amb un rètol gravat que deia: Oficina del Temps. El revisor va treure una clau petita, la va introduir al pany, i la porta es va obrir amb un gemec llarg i oxidat.
L’habitació era petita, amb prestatgeries plenes de llibres i mapes de les línies de metro. Però el que més va cridar l’atenció de l’Andreu va ser una vitrina de vidre al centre, amb un vell rellotge de butxaca.
—Això és per a vostè, senyor Andreu —va dir el revisor.
—Com sap el meu nom? —va preguntar, astorat.
—Tothom que viatja en aquest metro hi és per una raó. I vostè ha de fer un últim trajecte.
L’Andreu va mirar el rellotge. Les agulles giraven al revés, cada cop més ràpid. I abans que pogués dir res, el món al seu voltant es va enfosquir, i el vagó va començar a tremolar...