La boca oberta
El pare acabava de néixer al barri de Gràcia i l’àvia sovint explicava que aquella estació que acabaven d’obrir a la vora del carrer Gran, a Fontana, li semblava una gran boca oberta que s’empassava la gent que hi entrava. Les veïnes li deien que era el futur, que podien anar cap a Lesseps, al nord, o cap a la Diagonal, al sud, en poca estona i sense cansar-se caminant. Però l’àvia els deia que no li calia moure’s del barri, que allà ho tenia tot: les parades de queviures del mercat de la Llibertat, el forn i la vaqueria davant de casa, missa a l’església de Jesús, el metge de capçalera al Torrent de l’Olla i l’apotecari a la plaça del Sol.
A l’àvia aquell nou “tren” li semblava massa modern, no entenia que els vagons anessin sota terra, no les tenia totes. No els podia caure el sostre del túnel al damunt? Quina gràcia tenia no veure el paisatge per la finestra? I si descarrilés, qui hi aniria a auxiliar els passatgers?
Avui l’àvia tindria 126 anys i el pare gairebé cent. Van viure repúbliques, dictadures i, sobretot, una cruenta guerra civil. I la postguerra, aquells moments de misèria absoluta en què al barri no hi havia de res i van passar gana.
Durant la guerra, aquella boca oberta de Fontana els va acollir generosa com a refugi antiaeri i lloc de trobada i consol, amb altres graciencs i gracienques que no entenien gaire qui i per què els havia ficat en aquella guerra absurda i cruel. Els grans explicaven rondalles als menuts, molts homes i moltes dones ploraven en silenci, però d’altres intentaven fer el cor fort, cantaven i animaven els altres a unir-s’hi. La companyonia i la solidaritat van fer d’aquella estació un refugi totalment inesperat quan es va inaugurar.
A partir del 18 de juliol de 1936, el servei del metro es va paralitzar temporalment a causa del conflicte. Després de la caiguda de l'alçament militar a la ciutat, el servei es va reprendre, però sota el control de comitès obrers afiliats a la CNT. Les estacions del metro es van convertir en refugis antiaeris per protegir la població dels bombardejos. A més, part del personal va dedicar-se a tasques de vigilància nocturna i a la confecció de material bèl·lic. Quan els llocs s’adapten als moments, a les circumstàncies i les persones és que han nascut per ajudar i fer la vida més fàcil. Les estacions de metro, i altres soterranis de la ciutat, van servir de refugi i de lloc de trobada de gent espantada i trista. Aquestes estacions, inicialment construïdes per facilitar el transport, van acabar tenint un paper cabdal en la protecció de la població durant aquells temps difícils. És fascinant pensar com un mitjà de transport, com el metro, podia tenir tant impacte en la vida quotidiana durant un conflicte tan intens.
Fa cent anys que tenim metro a Barcelona i, durant aquesta centúria, la ciutat n’ha vist de tots colors, i tots aquests colors, del negre més fúnebre al groc més lluminós, han passat pel metro. Baralles, avalots, saquejos i robatoris, però també celebracions, alegria, emocions compartides i felicitat. El metro ens acull a dins i ens acompanya en la nostra vida cada dia, de vegades ens hi enfadem perquè ens fa anar com sardines dins una llauna o perquè ens fa arribar tard, però d’altres vegades ens deixem bressolar pel seu moviment sondrollant que ens fa sentir vius un dia més i a punt per al que aquella jornada ens ofereixi.