Drassanes
S'obren les portes, entrem com màquines dins del vagó, immersos en els propis pensaments, aliens a les preocupacions dels altres, passem per alt els rostres de les ànimes, acostumats a ser invisibles entre la multitud que transita per les entranyes del metro.
S'atura tot, desapareixen les olors, els perfils, les ombres... Una llum ha esborrat el voltant.
Són els teus ulls visibles des de l'altra punta del vagó com un far que il·lumina la mar del port.
Qui ets? Com ets dius? M'agrada la teva jaqueta. D'on vens? On vas? M'agraden els teus cabells.
M'estàs mirant? M'amago, la vergonya de ser descoberta em fa petita.
Avancem, on estem? Amb tu se me n'ha anat la noció del trajecte. I si m'he passat la parada?
Et miro fugitiva. Sí, m'estàs mirant. Confirmat.
Ens trobem, ara sí, ja no tinc vergonya.
Com? Baixes? Ara que ens començàvem a conèixer? Espera, espera... On baixes? Drassanes...17:23 d'acord.... Demà et busco.
-agafo metro ara
-jo en dos min
-drassanes?
-Ok, surt per on el conductor, jo dono la volta. Fins ara!
Cinc parades, només cinc em separen d'on va començar a viure.