UN VIATGE INOBLIDABLE
En Joan era un home de rutines. Cada matí, a les 8 en punt, agafava la Línia 3 del metro a Lesseps per anar a la feina. Aquell dia, però, tot va canviar.
Al vagó, una dona gran amb un somriure enigmàtic el mirava fixament. "Bon dia, jove", va dir ella. "Bon dia", va respondre en Joan, incòmode.
De sobte, la dona va riure descontroladament. Els altres passatgers es van apartar, però en Joan es va quedar. "Sap que avui és el seu dia de sort?", va dir ella entre rialles. Abans que pogués respondre, la dona va baixar a la següent parada, deixant en Joan perplex.
A Diagonal, en Joan es va adonar que havia oblidat la cartera a casa. "Perfecte", va pensar. Mentre es dirigia cap a les escales, va relliscar amb una taca i va caure. Els passatgers van riure mentre ell s'aixecava, adolorit.
De tornada a casa, va trobar la cartera sobre la taula. En obrir-la, va descobrir una nota: "No tot és el que sembla. Confia en la dona del metro." Confós, en Joan va decidir tornar a Lesseps, buscant respostes.
Quan va arribar, la dona gran l'estava esperant. "Sabia que tornaries", va dir ella amb un somriure. "Segueix-me." Sense saber per què, en Joan la va seguir fins a un racó apartat de l'estació.
"Has estat seleccionat per a una missió especial", va dir ella. "El destí del món depèn de tu." Abans que pogués reaccionar, la dona va treure un petit dispositiu i el va col·locar a la mà d'en Joan. "No el perdis. Ens veiem aviat."
Abans que pogués preguntar res, la dona va desaparèixer entre la multitud. En Joan, atordit, va mirar el dispositiu: semblava un clauer amb una llum vermella parpellejant.
De sobte, va sentir una mà a l'espatlla. Era un home amb ulleres fosques i una insígnia desconeguda. "Senyor Joan, ha de venir amb nosaltres." Sense més explicacions, el van arrossegar cap a una furgoneta negra fora de l'estació.
A l'interior, un grup de persones serioses el miraven fixament. "Sabem que té el dispositiu", va dir un d'ells. "És crucial per a la nostra operació."
En Joan, superat per la situació, va intentar explicar el que havia passat, però ningú l'escoltava. "Només hi ha una manera de sortir d'aquesta", va dir l'home amb ulleres fosques. "Ha de completar la missió."
Sense cap altra opció, en Joan va acceptar. El van equipar amb un vestit negre i el van instruir sobre una operació secreta que implicava infiltració, espionatge i, possiblement, salvar el món.
Després d'una sèrie d'esdeveniments il·lògics, en Joan es va trobar en una sala fosca, il·luminada per una tènue llum blava. Al centre, una caixa forta amb un cadenat de combinació. Recordant les instruccions, va introduir el codi: 26-09-77. Amb un clic, la caixa es va obrir, revelant una nota: "Felicitats, has completat la primera fase. Ara, dirigeix-te a la següent sala."
Intrigat, en Joan va avançar per un passadís estret fins a una porta. En obrir-la, llums brillants i confeti el van rebre. "Sorpresa!", van cridar els seus amics i familiars. La dona del metro, l'home de les ulleres fosques i tots els altres eren allà.
"Què... què està passant?", va balbucejar en Joan.
"Feliç aniversari!", va exclamar el seu germà, acostant-se amb un pastís. "Sabem quant t'agraden els escape rooms, així que vam organitzar aquest joc per a tu."
En Joan, que avui celebra el seu cinquantè aniversari, va somriure en adonar-se que el metro de Barcelona també celebra el seu centenari aquest any. Cinquanta anys els separen, però tots dos han estat testimonis de nombroses històries i canvis al llarg del temps.