Una matinada qualsevol
La quotidianitat pot tenir més encant del que un pensa. El meu moment preferit del dia era la matinada, aquella hora fantasma que ningú sap on col·locar: s'està acabant el dia? N'està començant un de nou? És la transició de la inactivitat cap a l’activitat. Desitjava que arribés aquest instant, perquè podia concentrar-me en veure diferents situacions sense distreure’m amb els múltiples estímuls que apareixien a mesura que avançava el dia. Com a vagó que soc (ja vell, però portava el conductor, cosa que em donava renom) tenia el do de poder saber què passava dins meu i veure el que ocorria fora, si no m’havien pintat les finestres.
En aquest període del dia desconegut, de vegades misteriós, inclús sinistre per segons qui, era quan més aprenia. En Carles entrava al vagó cada dia badallant. Eren les cinc del matí. El seu badall era la seva marca personal, entrava dins meu lentament, arrossegant les sabates, unes sabates plenes de guix blanc de les quals un no podia distingir quin era el seu color original. En Carles seia en un dels meus quatre seients grisos. A la mà dreta portava un objecte embolicat amb paper de plata, que per l'olor deuria ser un entrepà de xoriço, i a la mà esquerra portava un diari finet amb data del dia anterior, probablement d’aquells que regalaven a la sortida del metro. Segons el dia, el llegia concentrat amb les celles arrufades quan alguna cosa no li agradava. De vegades movia el bigoti cap amunt quan trobava algun article que li feia somriure. Si la setmana arribava al seu final, entrava, seia, es recolzava contra la finestra i tancava els ulls, entreobrint la boca i elevant el bigoti regalant-me una serenata de roncs que es confonien amb el meu soroll quan estava en moviment.
La Sara pujava a plaça de Sants, estratègicament s’asseia davant d’en Carles en el grup de quatre seients grisos enfrontats i agrupats (jo no soc tan modern com els vagons joves d’avui en dia que tenen els seients blaus i en files oposades). La Sara s’asseia davant d’en Carles, treia l’agenda i començava a repassar el que li abraçaria aquell dia. Columnes de noms de carrers amb trams horaris omplien els fulls d’aquella agenda i al costat tenia una petita llista adjuntada: guants talla S, lleixiu, fregall… La Sara i en Carles mai no es van dir res, però no va fer falta, el seu ritual o rutina d’asseure’s cada dia al mateix lloc, dins del meu vagó que a aquella hora sempre anava buit i silenciós, generava un ambient de complicitat on no calien les paraules.
Fora de la vista accessible de la Sara i en Carles, la Puça també s'introduïa dins del meu vagó. La Puça era una ratolineta grisa amb la cua llarga que entrava darrere d’en Carles a l’estació de Badal. Ho feia sigil·losament, ràpida i fugaç. Es col·locava a la cantonada de la porta un cop havia entrat en Carles i com si es tractés d'una cursa de relleus, recorria tot el meu interior, esquivant seients i amagant-se darrere de les barres a la recerca de restes de menjar. Ho arreplegava tot a dins de les seves galtes i aprofitant que la Sara entrava a la següent estació, la Puça marxava somrient amb la panxa plena.
Ara ja soc vell, però aquestes situacions diàries que tenia el plaer de poder observar feien que m'adonés que aquests moments quotidians em donaven tranquil·litat i que aquesta calma aconseguia que els meus dies poguessin avançar deixant els obstacles aparcats on no fan tant soroll.