Les coses que no et vaig dir
Entro al metro a l’últim moment, mentre l’avís sonor de tancament de portes ja s’està acabant. Somric per mi mateix, com si hagués fet una gesta que passarà a la història.
Les portes es tanquen i el vehicle es comença a moure en direcció Hospital de Bellvitge. M’assec en un lloc lliure i trec el meu telèfon.
- Propera parada: Universitat –diu l’altaveu del vagó. L’avís em fa mirar la pantalla que senyalitza el recorregut de forma instintiva. Tot i que faig aquest viatge cada dia, compto les parades que em queden fins a Rambla Just Oliveres.
El vehicle s’atura i en obrir-se les portes hi ha una petita lluita entre la gent que vol baixar a l’estació i la que, amb por que es tanquin, vol pujar com més aviat millor. El segon grup guanya, fent que les poques persones que volen baixar s’hagin d'apartar cap a un costat. M’entretinc fent una ullada a les xarxes socials. No m’interessa gaire el que em puguin ensenyar, però és pràcticament un instint bàsic cada cop que tinc el telèfon a les mans; una parella a Maldives, una noia que està fent un ball estrambòtic, un noi menjant una pizza que segurament té millor pinta que gust...Ja en tinc prou. Apago la pantalla i en aquell precís moment la veig, davant meu, i el cor em fa una bategada tan forta que sembla que vulgui sortir del pit.
Quants anys fa de l’últim cop que ens vam veure? Els seus cabells, vermells com les flames, continuen llargs i arrissats i els seus ulls castanys brillen amb il·lusió mentre parla amb una altra noia que deu tenir la mateixa edat. Aparto la mirada ràpidament mentre elles dues es deixen caure als seients de davant, però no puc evitar tornar a mirar, la Marina parla distretament amb la seva acompanyant, riuen, potser d’alguna broma, i amb aquell riure, el meu cap viatja a l’estiu de 2010, als jocs d'un grup de nens de vuit anys al parc de Can Boixeres, a un regal, a una promesa i a un comiat que mai no vam tenir.
-Ets tu, Marina? – Així podria iniciar la conversació...Em recordaria igual que jo la recordava? I si es reia de mi? Al cap i a la fi, només era un nen amb qui va estar jugant un estiu. Ni vam estudiar junts, ni tenim amics en comú. Coi! Si pràcticament ni la conec. I si aquells records que per a mi són importants, per a ella no ho són? Torno a la pantalla del meu mòbil com un escut per aïllar-me del voltant mentre penso una estratègia: - Propera parada: Plaça Espanya. – Em començo a posar nerviós, el temps s’acaba, potser el millor és no fer res, probablement, ni se’n recorda de mi.
Tanco els ulls i a la meva ment es dibuixa un escenari possible; m’aixeco i li dic que està igual, que no ha canviat, que soc el Guillem de Can Boixeres. Quedem per prendre una cervesa al Born aquell cap de setmana, riem recordant com jugàvem a llençar-nos globus d’aigua amb els altres nens i entre riures diem d’anar a sopar. L’acompanyo a casa seva i, aleshores, succeeix, ens fem el desitjat petó...Estic decidit, no vull deixar-la escapar. Però quan obro els ulls, ella ja no és a davant, em dona l'esquena i està baixant a l'estació de Rocafort. Per un moment sento l’impuls d’aixecar-me, de dir-li que porto mitja vida esperant per tornar-la a trobar. Però no ho faig, em quedo immòbil. Les portes es tanquen.
Torno a obrir les xarxes socials; un noi fent ràfting amb els seus companys de feina, una noia donant consells sobre nutrició. Res no ha canviat.