El Metro que Parlava
Cada dia, la Clara feia el mateix recorregut: pujar al metro a Sants, baixar a Diagonal i caminar fins a la feina. Però una nit, mentre tornava cap a casa, una veu suau va interrompre la rutina.
—Clara, si us plau, no surtis a la següent parada.
Va aixecar el cap, sorpresa. El vagó estava gairebé buit.
—Qui ho ha dit? —va preguntar, mirant al seu voltant.
—Jo. —La veu ressonava a través dels altaveus de la megafonia.
La Clara es va quedar immòbil. Devia ser una broma, una fallada en el sistema.
—Clara, no baixis. Escolta’m.
Les portes es van obrir a la parada de Diagonal, però una esgarrifança li va recórrer l’esquena. A l’andana no hi havia ningú. Ni un sol passatger, ni un sol anunci a les parets. Només foscor.
Va decidir fer cas a la veu i es va quedar asseguda. Les portes es van tancar, i el metro va continuar.
Quan van arribar a la següent estació, la megafonia va parlar de nou, aquest cop amb un to alleujat.
—Gràcies. Ho he vist. No volies ser allà.
La Clara va baixar tremolant. A casa, va encendre la televisió. Notícies d’última hora: Evacuació d’urgència a Diagonal per esfondrament parcial de l’andana.
Va caure enrere al sofà, amb el cor accelerat.
L’endemà, va pujar al metro i va murmurar:
—Gràcies.
La megafonia va crepitar. I, per un segon, abans que el metro arrenqués, va semblar que les llums parpellejaven en senyal de resposta.