ENTRA
N'hi ha set? Perdó, crec que en són vuit. Que jo sàpiga, ara estic dubtant. En qualsevol cas, no hi ha manera d'evitar-los en cap d'elles. Rondo per la plaça a veure si encerto quina serà l'entrada. Vaig variant. Un dia provo per la rambla, l'altre per les Rambles, al següent pel passeig. Impossible no coincidir amb la parella de guiris. Resulta molt irritant veure com tres fletxes il·luminades que indiquen amb una literalitat esparverant per quin costat s'ha d'entrar siguin ignorades d'una manera tan despectiva. Deu ser complicadíssim. Intento, de manera frustrant, pressionar-los amb la meva presència. Dono passes entretallades, un ball absurd i neguitós que només em permet observar-los i jutjar-los per sobre l'espatlla. No els accelera el ritme ni un segon, mai m'ha funcionat. Avui no porten nens, avui no van amb cadires de platja, avui no carreguen vint maletes, avui són simplement expansius. Ocupen dos torniquets. Dos només, però se sent com si m'estiguessin posant la mà al front per impedir que avanci. He sortit tard perquè la petarda ha desquadrat la caixa, un altre cop. Sònia, de veritat, no fotis. He sopat una misèria de sandvitx ressec. Vull arribar a casa i encara he de fer el transbord a Diagonal. Espero pillar-lo a temps. Són les onze i cinquanta-tres. Si em toca agafar l'N-0 els estripo el bitllet senzill. Ridícula estampa la meva, intentant trencar el cartó semi plastificat mentre perdo l'últim metro i els meus grunyits d'esforç s'engrandeixen amb l'eco del sostre del hall de Plaça Catalunya. Una rabieta estèril i fluixa que derivaria en una envestida virulenta. Seguretat intervindria entre els insults escandinaus que la parella de turistes em dedicarien, qui sap, potser esdevindria un heroi de masses. Un dimarts qualsevol, dormo a la garjola, però soc tendència a les xarxes socials. Seria una manera de treure-li rèdit al turisme massiu. Es monetitzaria per TikTok? Perdoni, vull passar. Una dona m'empenta. Quanta estona porto quiet? Disculpi, però no cal ser tan maleducada! Calli i aparti del mig, que no veu que ha vingut el mateix infant Ferran? I el bisbe! Però que està dient aquesta senyora de color sípia? Un senyor amb gorra de plat m'ha tret de les mans la T-Mobilitat i me la perfora. Què fot? Disculpi, que té algun problema? Una eixordadora alarma i el terrabastall d'un avió donen pas a una riuada de persones que amb cara de por corren escales avall. Què és tot això? Ai rei, els nacionals un altre cop. A l'esfereïdor esclafit l'aclaparen proclames de llibertat i amnistia, que aquestes, alhora, són empaitades per reivindicacions fartes de massa xoriç i d'una manca de pa, no tinc temps d'assimilar el que està passant, però entre alarmes de furgons antiavalots entresento que els carrers seran sempre nostres, i el so esguerrat d'una veu que crida: Aigua! Mou una allau de bosses gegants carregades de sabatilles que són perseguides per porres. Tot això passa mentre el Hans i la Liv aconsegueixen picar un títol que ja estava esgotat, i amb un somriure pusil·lànime que busca una disculpa, es fan enrere i per fi travesso cap a l'andana on unes llumetes que escriuen ENTRA anuncien l'arribada de l'últim metro. Suposo que a Estocolm jo podria ser com ells. Llàstima no poder comprovar-ho perquè encara m'he de menjar més d'un centenar de sandvitxos ressecs abans de poder-me pagar unes vacances.