Els fantasmes
No importava si per a nosaltres estava tancat, sempre hi havia algun vagó per a ells. D’estació en estació viatgen, sense cap rumb, com records llunyans, ara Clot, ara Encants, els fantasmes.
Si hi posàvem la suficient atenció, semblava que els podíem escoltar. “El recordes?” xiuxiuejaven, “sí, era per aquí” responia una altra veu “i també per allà” afegia una tercera, “què t’has perdut també?” qüestionaven, “no ho sé ben bé” o “els ho podríem preguntar” i ningú no els responia. Devíem estar ben ocupats.
Mai els sentíem, sols els més somiadors els intuíem: “han baixat per allí” assenyalàvem “s’amaguen pels túnels” indicàvem amb una llanterna “diuen que aquella estació està maleïda”, però no era allí ni érem aquells els que buscàveu. Estàvem aquí, just al costat, asseguts, saludant un animaló, gaudint de la música, llegint els vostres diaris i mòbils; aguaitant en qualsevol ombra, a l’espera d’una veu familiar o d’un desig. “Com ha crescut la petita” deia una, “jo fa moltíssim que no veig la meva família”. Havien marxat de la ciutat i ella encara no ho sabia...
Mentrestant, els trens passaven d’estació en estació. Amb cada instant el rebombori es dilatava progressivament per l’inframón. “On anàvem?”, encara. “El camí!”. El dia era ple de fluorescents, a la nit, els estels es desprenien del cel i brillaven les finestres. Però era el vent qui feia passejar la pols, les fulles, la pluja i el temps.
Quan arribàveu us donàvem la benvinguda. Primer tots ploràvem i ens abraçàvem. Després us sorpreníeu "doncs era així...". Us obstinàveu a travessar parets que ja no existien i a perpetuar les rutes que solíeu quan vius, encara que s'havien alçat noves vies i enderrocat vells murs. Llavors, quan Déu s'oblidava de nosaltres: "El recordes?" començava, "sí, era per aquí"... Així, com sempre, en obrir-se les portes fugien, esmunyedissos, arribant tard a l’escola, a la feina, a casa. La xarxa de metro de Barcelona era una conjunció perfecta de temps i espai, s'aplegava la història d'un centenari, tot era degut: alguns lluïen barret, altres anaven disfressats; ahir apujaren el preu dels billets, l'endemà varen inaugurar el gran Metropolità i tot just en aquest instant...
El camí a casa... "S'escapa!" cridàvem en veure'l, "ja desapareix!" concloíem. "S'escapa!" tornava, "segueix-lo!" i corríem, "l'hem perdut" concloíem... Aleshores, sense esperances ni memòria: “el recordes?”, xiuxiuejàvem, “sí, era per aquí” responia una altra veu “i també per allà” afegia una tercera, “que t’has perdut, també?” qüestionàvem, “no ho sé ben bé” o “els podríem preguntar” i ningú no ens responia. Vosaltres amb la incertesa de si l'endemà seguiríeu amb la vida i nosaltres de si retornaríem a ella. Casa... és això el que resta.
Així, en apagar les llums i marxar a casa, sense importar que per a nosaltres estigui tancat, d'estació en estació viatgen, sense cap rumb, com records llunyans, ara Clot, ara Encants...