L'última estació: l'oblit
El metro de Barcelona era un organisme antic, un món de metall i ombres que respirava al ritme dels trens, com si fos una extensió de la seva pròpia vida. Aina coneixia cada racó d’aquell espai subterrani, cada estació, cada pas. Era un lloc on el temps es diluïa, on les històries flotaven en l’aire. Però aquell dia, alguna cosa es va trencar en el seu univers. Els rails van ressonar amb una vibració diferent, un pressentiment que la va fer sentir una estranya inquietud. Va ser aleshores quan el va veure per primera vegada.
Era a l’estació de Valldaura, però no com qualsevol altre dia. Un grup d’homes vestits de negre avançava per la plataforma, amb una seriositat que trencava l’habitual caos del metro. Els seus moviments eren tranquils, professionals. Aina va seguir-los amb la mirada, però va ser ell qui va cridar la seva atenció. No formava part de l’equip habitual de seguretat ni dels operaris que es veien a diari. Ell era diferent. La seva presència era com una ombra que es fonia amb el silenci de l’estació.
Quan es va acostar a ella, va veure la placa a la seva jaqueta. Ares Rodríguez. Aquella informació, tan senzilla, va provocar una connexió immediata i inexplicable. Va ser un instant, només un segon, però Aina va sentir que alguna cosa havia canviat en el seu interior. Els seus ulls, verds com la profunditat d’un bosc, brillaven amb una intensitat estranya, gairebé inhumana. Quan els seus ulls es van creuar, Aina no va sentir por, sinó una atracció profunda, com un buit que es va obrir dins seu. Un desig irrefrenable de conèixer aquell home que semblava sortir d’un món diferent al seu.
Els dies van passar i Aina no podia oblidar aquell moment. La seva curiositat es va transformar en una necessitat, una obsessió per saber més sobre Ares. Els seus ulls, tan profunds i penetrants, li feien pensar que darrere d’aquella mirada s’amagava alguna cosa que no podia entendre. El nom a la seva placa, Ares Rodríguez, es va convertir en una paraula màgica, en una pista que la feia buscar-lo sense descans. Però el metro era un món vast, i la seva recerca semblava no tenir fi.
Va ser un dia qualsevol quan el va veure de nou, en una estació diferent. Però aquesta vegada, el que havia començat com una simple curiositat ja no era només això. Ara era una necessitat que creixia dins d’ella, com una força invisible que la portava cap a ell, sense que ella pogués evitar-ho. A Sagrada Família, va prendre una decisió que ho canviaria tot. Sense pensar-ho, va saltar a les vies, sentint com el temps es diluïa al seu voltant. El tren que s’acostava desapareixia a la distància, i Aina va caure al terra, sentint el fred del ferro a la seva pell.
Els seus ulls verds, brillants com el bosc, la miraven amb una intensitat que la va capturar. La seva presència, en aquell moment, era tot el que Aina necessitava. Però no era una mà per aixecar-la, era la mà de la mort que la recollia. Ares no era qui semblava ser, sinó la figura que l'acollia al final del camí, el misteri que havia estat buscant sense saber-ho. Quan els seus ulls es van creuar, Aina va comprendre que tot el que havia passat fins aquell moment només havia estat un preludi de la fi,el buit que començava a ocupar el seu cos. Va agafar la seva mà, i en aquell gest, Aina va entendre que tot, fins i tot l’amor i la mort, es trobaven a aquell mateix punt, en aquell instant.
“T’estimaré sempre”, va xiuxiuejar ella, mentre el seu món es dissolia en el silenci dels rails.