UN GEST QUE CANVIA EL DIA
L'Ona puja al metro a primera hora del matí. Va camí de la feina, com cada dia. Porta els auriculars posats i escolta música suau. Li agrada aquest moment del dia. El so baix de les converses, el lleuger balanceig del vagó, les cares adormides que l'envolten... Tot plegat li dona una sensació de rutina familiar, gairebé reconfortant. Els llums del metro parpellegen mentre el tren avança pel túnel.
A la següent parada, el vagó s'omple més. Un home gran amb bastó puja amb pas lent. Ningú sembla veure'l. L'Ona el mira i, sense pensar-ho, s'aixeca per oferir-li el seu seient.
—Seieu, si us plau —diu amb un somriure.
L'home la mira amb ulls agraïts i respon:
—Gràcies, noia. No tothom ho faria.
L'Ona li somriu i es queda dreta, agafant-se a la barra. Sent una petita satisfacció per haver fet el que li semblava correcte. Mira al seu voltant. Un noi amb ulleres llegeix un llibre gros, totalment concentrat. Una mare bressola un nadó adormit mentre mira per la finestra. Un grup d'adolescents riuen a un costat, compartint vídeos. L'Ona es deixa portar per aquest mosaic de vides, sentint-se connectada amb la gent que l'envolta.
De sobte, a la següent parada, entra una dona amb una motxilla gran. Sembla preocupada, com si busqués alguna cosa. Es toca la jaqueta i exclama:
—Les claus! Les he perdut!
Un home amb barba, que està assegut a prop, s'hi acosta i li pregunta:
—On les has vist per última vegada?
La dona es mossega el llavi i intenta recordar.
—Crec que a l'andana. Potser m'han caigut allà...
El metro s'atura i les portes s'obren. L'Ona, amb ulls atents, veu un objecte brillant a terra, prop de la porta. Són unes claus metàl·liques amb un clauer en forma de petit planeta. Sense dubtar-ho, s'hi acosta, s'ajup i les recull.
—Són aquestes? —pregunta, allargant-les cap a la dona.
La dona somriu alleujada.
—Sí! Moltes gràcies! No saps com m'has salvat el dia!
L'Ona somriu també. Se sent bé, com si aquell petit gest hagués trencat una barrera invisible entre ella i els altres passatgers. Un acte senzill, però que canvia el matí d'algú. I, d'alguna manera, també el seu.
Quan arriba a la seva parada, l'Ona baixa amb una sensació agradable al cor. L'aire fresc li acarona la cara quan surt. El dia tot just comença, però ja ha tingut un moment especial. El metro, sovint un espai ple de presses, avui li ha recordat que sempre hi ha espai per a la bondat. Qui sap què més li espera durant el dia?
Quan l'Ona posa un peu a l'andana i les portes del metro es tanquen darrere seu, sent una vibració al mòbil. Una notificació. Un missatge d'un número desconegut:
"Gràcies per la teva bondat. No tothom veu el que tu veus."
L'Ona corruga el front. Qui li ha escrit? Es gira cap al metro que desapareix al túnel. Mira al seu voltant, però ningú sembla haver enviat el missatge.
El cor li batega més ràpid. Intenta respondre, però el missatge desapareix de la pantalla, com si mai hagués existit.
Un calfred li recorre l'esquena. Però també una estranya emoció. Com si hagués format part d'alguna cosa més gran. Com si, en aquell vagó, hagués passat més del que semblava.
Somriu, sacseja el cap i segueix caminant. El dia acaba de començar... i qui sap què més li espera.