Grafiti
Era tard. Tenia els ulls cansats i vermells de tant llegir informes. Semblava que a les meves ninetes s’hi havien gravat les fotografies que havia mirat i remirat mil vegades aquella tarda. Amb l’esquena encorbada i les mans com urpes sobre el teclat, semblava talment un voltor buscant una mínima pista, un polsim d’esperança que em digués que aquell cas no estava perdut. D’entrada semblava que el cas de desaparició múltiple que havien assignat als meus companys seria molt pitjor que el meu, però havien passat les setmanes i gairebé començava a perdre l’esperança de poder sortir victoriós d’aquella incòmoda situació irresoluble.
Un soroll d’aspiradora em va treure de les meves cabòries: la senyora de la neteja començava la seva feina amb parsimònia. Vaig arreplegar tots els papers escampats per la taula i vaig sortir escopetejat de la comissaria. A fora plovia. No, diluviava. Just el dia que no portava paraigües. Al metro no hi havia ni una ànima. L’antinatural manca del so de rodes lliscant sobre els raïls em posava els pèls de punta. Quan va arribar el metro vaig seure al primer lloc on vaig trobar i vaig intentar posar en ordre els meus pensaments: el cas era molt estrany. Una onada de grafiti havien envaït cada racó del metro de Barcelona. Sempre els trobaven a llocs més que concorreguts: una planta carnívora al centre de l’estació de Catalunya, un enorme tigre blanc a la paret de Passeig de Gràcia, un escurçó violeta al sostre de Sants… Imatges enormes, sense testimonis, com per art de màgia. Les càmeres de seguretat havien estat arrencades com si d’una mossegada es tractés.
Mentre la història dels grafiti donava voltes al meu cap i cada possibilitat es desfeia com un tros de gel al sol, vaig notar una cosa a la barra davant meu. Una taca. Me la vaig mirar bé: pintura en esprai. Curosament col·locada. Vaig aixecar-me, donant la volta a la barra. Semblava simplement una taca. Llavors en vaig veure una altra. Uns metres més enllà, més gran, al lateral d’un seient. I una altra encara més gran, ocupant la meitat d’una porta i tres seients. Vaig anar caminant cada cop més enrere, trobant taques i més taques, fins a col·locar-me de cara al puzle gegantí que formava una sola imatge: era un drac immens, de colors turqueses i violetes, amb la boca oberta, cargolat sobre si mateix i amb les urpes llestes per atacar. Qui l’havia pintat era un vàndal, però un vàndal amb talent.
No vaig tenir temps de meravellar-me de la troballa, perquè el cor em va caure als peus. Aquell fantàstic drac de pintura va començar a desenroscar-se i recargolar-se, fent lliscar el seu cos serpentí per terra i les parets del vagó. Mostrant les dents i amb la llengua fora, no vaig tenir cap dubte que pretenia menjar-se’m per sopar. Vaig sortir cames ajudeu-me vagó avall. Sentia el seu alè i el seu rugit amenaçador mentre arribàvem a la següent estació. Mentre el metro frenava, jo premia amb urgència el botó de la porta, pregant a qui fos que s’obrís d’una vegada i jo no em convertís en el pica-pica d’un drac famolenc de grafiti. Quan es va obrir, vaig saltar a l’andana. A dins, el drac esgarrapava la porta, intentant sortir, però la porta es va tancar i el metro es va endur la criatura túnel avall.
Em vaig deixar caure sobre el terra fred de l’andana buida, respirant agitadament i amb el cap fet un garbuix. Només em va venir un pensament al cap: ja sabia perquè no hi havia testimonis. Vaig riure com un maníac. Aquell cas s’havia tornat una mica més interessant.