El general que venia d’Espanya
El metro s’apropava a tota velocitat per la via com un drac gegant, un monstre sense cames procedent d’un túnel fosc. Va entrar grinyolant a l’estació de Rocafort, mirant-nos fredament des del frontal de la cabina, com només les serps miren les seves víctimes en entrar al cau.
Venia d’Espanya. Feu xisclar estrepitosament el ferro de la via i anuncià la seva presència espatarrant. —Aquí estic jo — semblava dir-nos aquella mena de rèptil enorme. Vam acostar-nos a la seva panxa per entrar al vagó. Dins, anaven com sardines i en obrir-se les portes una bona colla van sortir-ne disparats.
De l’estació de Rocafort s’hi coneixen nombroses contalles de fantasmes i no és del tot insòlit que s’hi produeixin fenòmens estranys. Aquell dia l’Enriquet viatjava en metro sol per primer cop. En entrar al vagó, l’espitjaren des del darrera i caigué rodolant. Féu una tombarella i, en aixecar-se, quedà estupefacte:
Un general va creuar el vagó fent retrunyir les seves botes militars i se’l quedà mirant. Diria, –va pensar l’Enriquet, –que es tractava del mateix general D. Miguel Primo de Rivera.
–¿Donde vas, chiquitín?
L’Enriquet no se’n sabia avenir. El general li estava parlant, a ell.
–Voy a la escuela, señor –li contestà tot mostrant-li la cartera.
–¡Estudia mucho chaval y serás un hombre de provecho!
L’Enriquet assentí amb el cap fent cara de bo. No era moment per discutir-ho amb el general. El metro accelerà sorollosament i ofegà l’incipient conversa.
Els membres de la comitiva que acompanyava el general se’l miraven bocabadats: –Tan petit i ja va sol en metro, –va dir el capellà. Tot semblava molt antic en aquell vagó més aviat fosc i rudimentari, com si el temps hagués retrocedit cent anys enrere i fóssim, precisament, en el mateix dia de la inauguració del Metro Transversal: el 10 de juny de 1926.
El metro s’aturà a Urgell i, en obrir-se les portes, el general va llegir unes paraules dedicades al Comte d’Urgell:
–¡Oh, valeroso conde que luchasteis en mil y una contiendas por la patria!
Els allà presents van aplaudir emocionats aquell breu pronunciament i les portes es tancaren automàticament. El general es girà cofoi cap a la comitiva i picà l’ullet a l’Enriquet.
Tots se’l miraven com si fos un príncep. De fet, tenia la mateixa edat que el príncep Juan de Borbón: dotze anys. El tren arrencà tan precipitadament que quasi feu caure el capellà. Van fer bromes i pallassades, sobretot el general, a qui l’Enriquet semblava haver-li caigut bé
En arribar a Universitat i obrir-se les portes, el general es tragué de la butxaca un altre paperet que deia:
–¡Oh Universidad, cuna del saber de donde bebieron los grandes maestros!
El públic aplaudí amb fervor el general i sonà un cornetí avisant del tancament de portes. El general es girà cap a l’Enriquet fent-li una ganyota com si fos un arlequí en un teatret de fira, i tots rigueren.
El metro arrencà de nou fent batzegades i el capellà trontollà i quasi tornà a caure. L’arribada a Catalunya fou apoteòsica. L’andana era plena a vessar. S’obriren les portes i una banda tocà la marxa de granaders. El cardenal Vidal i Barraquer en persona li donà a besar la mà al general i aquest, aclamat per la multitud, estengué els braços i començà un discurs. L’Enriquet saltà cap a l’andana i s’esfumà entre la gent corrents cap a l’escola.
Naturalment, allà tothom va fer-se un tip de riure. Prou que ho sabien tots, que l’estació de Rocafort en va plena de llegendes impossibles.