El Vagó del Centenari
Eren les 00:13 quan la Clara va baixar a la parada de Jaume I. Tornava tard de la feina, cansada i amb ganes d'arribar a casa. El metro a aquelles hores estava gairebé buit, només un parell de persones esperaven a l'andana. L'aire subterrani era dens, carregat d'humitat i d'un lleuger aroma a metall rovellat. Va sentir un calfred recórrer-li l'esquena sense saber per què.
El so del metro trencà el silenci. Les portes es van obrir amb un xerric estrident i Clara va entrar, mirant al seu voltant. Aquell vagó era diferent, la il·luminació era tènue, els seients eren de fusta i les barres de metall semblaven antigues. Tot plegat li donava una sensació estranya, com si hagués entrat en una altra època.
Va seure prop d’una finestra i va treure el mòbil, però la pantalla es va quedar negra. No hi havia senyal, ni cobertura. Els altres passatgers eren silenciosos, les seves cares mig amagades entre ombres. Una dona gran amb ulls vidriosos, un home amb vestit fosc i una jove amb un vestit esquinçat tacat de quelcom fosc. El pitjor era l’home assegut al final del vagó. Tenia el cap cot, però alguna cosa en ell la feia sentir incòmoda.
Les portes es van tancar i el metro es va posar en marxa. La Clara va mirar el panell electrònic per veure la propera parada, però en comptes del nom de l'estació, la pantalla va començar a tremolar fins que va quedar en blanc. El metro anava massa de pressa, massa profundament dins els túnels.
Va sentir un murmuri darrere seu. Va girar-se a poc a poc i va veure que la dona gran li somreia, un somriure massa ample, massa forçat. Els seus ulls estaven negres, buits. La jove del vestit tacat de sang es va girar també, i llavors Clara va veure que tenia un tall profund al coll. Es va aixecar d’un bot, el cor bategant-li desbocat.
—On... on som? —va murmurar, amb la veu trencada.
Ningú va respondre. Només el soroll del metro ressonava, cada cop més fort. Va mirar cap al fons del vagó, on l’home amb el cap cot es va començar a moure. Lentament, va aixecar el cap, revelant un rostre desfigurat, cremat, amb ulls que brillaven amb una foscor abismal.
—Aquest vagó no es va aturar mai. —Va dir amb una veu freda, espectral.— I tu tampoc ho faràs.
Les llums van parpellejar violentament i, en un instant, tot es va enfosquir. L'últim que es va sentir va ser un crit esgarrifós perdent-se dins dels túnels del temps
.
L'endemà, el metro funcionava amb normalitat. Però ningú va tornar a veure la Clara. Només, de tant en tant, algú deia veure una silueta en un vagó vell, amb els ulls oberts de terror, atrapada en un trajecte sense fi.