Única direcció
No em vol veure.
Cada dia la veig pujar a Collblanc, cada dia durant els últims cinc anys. Sé que no em vol veure. Per a ella, sóc invisible.
Ho entenc. No vaig estar al seu costat quan va créixer. D’anyets en tenia cinc, la criatura. Només cinc anyets des que el destí va voler tallar la nostra relació. Encara em convenço a mí mateixa que tota la culpa la té el destí, que és mesquí com ell sol; vull fer-lo el responsable de la meva desfortuna.
Però, ben al fons del cor, o el que resti d’ell, sé que la meva absència no és lliure de crítica. No vaig ser-hi al seu sisè aniversari; em vaig perdre els festivals de Nadal de l’escola. Ella no va poder dir, davant els companys, avui és la iaia qui em vindrà a buscar. De llaminadures no vaig poder comprar-li, ni la seva mare em va haver de renyar per tal motiu.
El que hagués donat per a que la seva mare em renyés per comprar-li llaminadures.
Amb la meva filla, va ser diferent. La nostra relació mai havia estat una de propera. Ella em deu culpar. I no li renego.
A ella fa temps que no la veig. Ella no vol agafar el metro; sempre ha estat més de cotxe.
És important que puguis fer el procés de dol d’una manera sana, em va dir el doctor quan el meu marit va anar-se’n al cel, qui amb Déu sia. A la ment li costa concebir les pèrdues, deia. Després, em va donar pastilles. Suposo que això és com una pèrdua, excepte que ara ja no tinc les pastilles.
He agafat el metro cada dia, a Maladeta, cada dia des que el destí ens va separar. I no ha estat fins als últims cinc anys quan el destí, potser en acte misericordiós, m’ha permès veure la noia en que s’ha convertit la meva neta. Però ella no em veu. No em vol veure, no ho pot fer.
Ella baixa cada matí a Hospital Clínic. Potser estudia per ser metgessa. Potser explicarà als seus pacients que a la ment li costa concebir les pèrdues. I després els hi donarà pastilles.
Per la tarda, la veig agafar el metro a la mateixa parada, per a baixar a Collblanc.
Coincidim en el mateix vagó, però no em reconeix, perquè no em veu. Però jo sí la veig a ella. I això és tot el que puc demanar, i pel que puc donar les gràcies.
El meu destí comença i acaba a Maladeta. Li van canviar el nom a Can Vidalet, però per mi sempre serà Maladeta, com el carrer. La meva filla li deia Can Vidalet. La meva neta, suposo que també.
Avui ha estat diferent, però. La nena puja a Collblanc. Es queda dempeus al costat de la porta. Jo ja sóc dempeus; he pujat abans. Ningú em cedeix el seient, tampoc em poden veure, ni volen fer-ho. Millor així.
La noia mira el mòbil; és una sotregada del convoi la que l’obliga a pujar la vista.
I creuem les mirades.
Ella torna a mirar el mòbil.
Vull creure que m’ha vist. Jo l’he vista a ella. Però sé que no ho ha fet. Ja no hi puc ser a la seva vida. No em vol veure perquè no pot.
Ningú pot veure a la gent morta.
La nostra relació, o la que no va ser, ara només va en una única direcció. Només en la seva direcció, no la meva. Aquesta línia finalitza el seu recorregut.
Jo sempre l’acompanyo fins Collblanc. Després, baixo a Maladeta.
A Maladeta va ser on vaig morir. La nena només tenia cinc anys.
Encara mantinc l’esperança que el dia arribarà en que em pugui veure, però Déu vulgui que no sigui el dia en el que el seu alè s’hagi esvaït.