\{}"

Consells d'escriptura

Si has arribat fins aquí és perquè tens interès a participar en la dissetena edició del Concurs de Relats Curts de TMB o, si més no, perquè sents curiositat pel món de l’escriptura creativa. Interès i curiositat, vet aquí dos dels grans motors de qualsevol procés d’aprenentatge, i també dos dels impulsos que són sovint la base que desencadena una obra literària.

Escriure és un ofici que té unes eines pròpies. L’objectiu de les cinc càpsules informatives que t’oferim des d’ara és que puguis aprofundir algunes de les tècniques pròpies de l’escriptura del relat curt perquè disposis de les habilitats i els recursos necessaris per escriure’n bones mostres.

Escriure és un ofici que s’aprèn escrivint. (Simone de Beauvoir, La force de l’âge, 1960)
  • La primera pregunta que cal plantejar-se és què és un relat curt o, dit altrament, com el caràcter narratiu i la brevetat d’un text l’arriben a condicionar pel que fa a la forma i al contingut.

    S’anomena relat una relació de fets reals o imaginaris, és a dir, que han existit efectivament o que han estat inventats. Un relat és, doncs, una forma narrativa, una seqüència de dades, un acte comunicatiu en què un narrador explica una història. Neix de la necessitat de contar, de fer saber, de donar a conèixer. La narració d’històries és des de temps immemorials un tret que defineix l’ésser humà, la manera que té d’entendre i de transmetre el món en la plenitud dels seus continguts i de les seves dimensions funcionals. L’homo sapiens és, sobretot, un homo narrans.

    Que un relat sigui curt implica, entre altres coses...,

    • que s’ha de poder llegir d’una sola tirada;
    • que no hi pot sobrar res però tampoc no hi pot faltar res;
    • que és bo que equilibri el que diu, el que suggereix i el que calla;
    • que ha de ser essencial, simple, destil·lat i polit;
    • que cal que jugui bé amb la intensitat, el ritme i la tensió;
    • que ha de tenir unitat de sentit, apuntar en una direcció clara;
    • que ha d’emprar recursos i estratègies de forma precisa i segons el seu propòsit;
    • que ha de funcionar en tots els nivells d’anàlisi lingüística;
    • que té poc temps i poc espai per moure i commoure, però ho ha de fer;
    • que ha de deixar en el lector un efecte singular i perdurable.
    El que determina l’èxit d’un relat curt i, molt especialment, d’un conte literari és el sentit d’unitat i l’efecte singular. Qui escriu un relat eficaç concentra els esforços en uns objectius definits i fixa clarament les seves prioritats, de manera que la història està del tot cohesionada, respira un sentit unitari de principi a fi i, en conseqüència, produeix en qui la llegeix un impacte intens que continua durant molt més enllà de l’acte de lectura. Si un text commou, capgira expectatives, sacseja i emociona gràcies a la intel·ligència i la sagacitat de qui l’ha escrit quedarà gravat en la nostra memòria per sempre.
    L’efecte singular, aquest impacte intens de què acabem de parlar, es defineix de vegades com un segell estampat a la cera, una empremta inesborrable o un pòsit durador, d’altres com una clatellada final, un combat inusitat de forces ben resolt o, fins i tot, un cop de puny a l’estómac. T’atreveixes a provocar tot això servint-te “només” d’unes quantes paraules? Prova de fer-ho en un microrelat o, millor encara, en un TuitRelat de tan sols 280 caràcters.

    Tingues present:

    1. Que el relat sigui curt no vol dir que la història sigui petita.
    2. Qualsevol tema és prou bo per escriure un bon relat curt.
    Quan has explicat el que vols explicar, pot ser que tingui quatre ratlles o que tingui quinze folis, però es nota immediatament si sobrepasses el que vols explicar per farcir-ho, o no hi arribes [...] Fins i tot, a vegades, en grans novel·les el lector pot notar: “Mira, això és una mica per omplir, per farcir”. Això rarament passa en un conte. (Resposta de Pere Calders en una entrevista feta per Josep M. Espinàs. Identitats. Converses a TV3. Barcelona: La Campana, 1985, p. 43 i 45)

    Potser et deus preguntar: com s’aconsegueix tant amb, aparentment, tan poc? Hi ha qui et parlarà de talent, d’inspiració, d’enginy, de misteri, de màgia... Nosaltres preferim parlar-te de les arts i els oficis de la paraula, de les tècniques narratives, de la necessitat de dominar l’eina principal, que és la llengua, i de la importància de tenir un bon bagatge lector: que el llegir no et faci perdre l’escriure, que l’escriure no et faci perdre el llegir. També hi ha la mirada personal de cadascú, és clar, l’experiència vital i la sensibilitat pròpia, única i intransferible. Amb tot plegat, no ho dubtis, sobretot si no pares d’escriure i de reescriure, aconseguiràs relats curts genuïns, vius, visibles, eficaços, que atraparan qui els llegeixi i li deixaran una petja indeleble.

    Aquest contingut s’ha produït amb la col·laboració de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès

  • Escriure un bon text, de la natura que sigui, és una tasca que no està lliure de dificultats. Per molt que coneguis els trets característics d’un relat curt, arribat el moment de posar fil a l’agulla per iniciar-ne l’escriptura pots estar en dubte sobre moltes qüestions:

    • per on començo?;
    • en què m’inspiro?;
    • quin tema tracto?;
    • com presento els fets?;
    • tinc un estil propi?;
    • controlo prou la llengua?;
    • què he de fer per ser original?...
    Tal vegada no existeixen fórmules magistrals que permetin d’atènyer a priori l’equilibri perfecte entre la tècnica i el talent, el treball i la inspiració, el contingut i la forma, la profunditat i l’entreteniment, i tants altres binomis que, ben combinats, poden donar com a resultat un producte literari excel·lent. Tanmateix, creiem que la clau passa sovint per adquirir tant un hàbit d’escriptura com un mètode que et permeti planificar el que escrius amb unes quantes certeses i com menys vacil·lacions millor. Que la inspiració et trobi treballant.

    Tingues present:

    1. És important establir una rutina d’escriptura.

    Molts escriptors consideren que és essencial escriure cada dia. Com qualsevol destresa, l’escriptura es fa més fàcil amb la pràctica: es tracta d’agafar un hàbit, encara que sigui només de mitja hora diària. Com més escrius, més penses com a escriptor i més flueixen les idees. Si ho deixes estar massa temps, si cada cop et costa més posar-t’hi, veuràs que els músculs de l’escriptura comencen a endurir-se.

    «Cada matí, entre les 9 i les 12, vaig a la meva habitació i m’assec davant d’un tros de paper. Moltes vegades, només soc allà asseguda tres hores sense que em vinguin idees. Però sé una cosa: si una idea m’arriba entre les 9 i les 12, em troba allí preparada per rebre-la.» (Flannery O’Connor, Escriure relats curts, 1957)
    1. Abans d’escriure un relat curt, cal planificar-lo tant com puguis.

    Fer un pla o esquema del teu relat t’ajudarà molt quan l’estiguis escrivint. Ja sabem que escriure és reescriure, però, com més pensis el relat abans de traduir-lo en paraules, més eficaç serà el primer esborrany que n’obtinguis.

    Maneres de planificar un relat

    El traçat previ de l’itinerari del teu text pot incloure una pluja d’idees (anotar tot el que et passi pel cap sense filtres ni limitacions), un esbós argumental (on ja s’intueixi l’ordre dels fets, el conflicte i els punts de gir), un camp lèxic que inclogui vocabulari variat sobre el tema de la història, un conjunt de preguntes que t’obliguis a respondre (qui protagonitza el relat?, qui narra la història?, on i quan se situa?, com combines les escenes en què mostres el que passa i els resums en què dius el que passa?), una taula on recullis els elements del plantejament (introducció), el nus (desenvolupament) i el desenllaç (conclusió) del relat, etc.

    Com pots veure, no hi ha un sol mètode. Es tracta d’anar fent proves fins que trobis el que et va bé a tu.
    «No comencis a escriure sense saber des de la primera paraula allà on vas. En un conte ben aconseguit, les tres primeres línies tenen quasi la mateixa importància que les tres últimes.» (Horacio Quiroga, Decàleg del perfecte contista, 1960)
    I ara és el teu torn. Què et sembla si, inspirant-te en una anècdota, un somni, una conversa, una fotografia, alguna cosa que recordis d’un viatge en autobús, un llibre que hagis llegit darrerament durant un trajecte en metro, o una notícia que t’hagi arribat al mòbil mentre esperaves el tramvia, proves de completar aquest esquema com a fase de preescriptura d’un possible relat curt?

    1. Tema que em motiva, que em porta a escriure.
    2. Història que vull explicar.
    3. Context (temps i espai) on s’ubica el relat.
    4. Propòsit de l’escrit i efecte que m’interessa aconseguir.
    5. Manera com prefereixo transmetre els fets reals o ficticis del text.
    6. Constituents clau de l’inici, el nus i el desenllaç de la història.

    Quan tinguis força clars els sis punts, mira d’escriure el primer esborrany del relat. Intenta que no superi en extensió els 3.500 caràcters amb espais inclosos.

    Aquest contingut s’ha produït amb la col·laboració de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès

  • Has tingut una idea que t’ha semblat prou bona per a un relat curt, n’has concebut mentalment la història sencera i fins i tot l’has planificat. Arriba el moment de començar a escriure. És ara quan t’hauràs de demanar des de quin punt de vista és millor explicar els fets i, un cop decidit això, triar el narrador més oportú i pensar en els personatges.

    El narrador és la veu que narra la història, des de dins o bé des de fora. És un intermediari entre l’autor —autèntic creador de l’obra literària— i el lector —receptor de l’obra literària—; constitueix l’eina fonamental de què disposa l’autor per construir el seu relat.

    El punt de vista és el lloc imaginari on se situa el narrador per explicar els fets, la perspectiva des de la qual s’aborda la narració. En funció de quina sigui aquesta posició, disposarà de més o menys informació: pot ser una mena de déu totpoderós, omniscient, és a dir, que en té tots els detalls, o actuar com una simple càmera de vídeo, que només coneix el que veu i enregistra. Entre un extrem i l’altre, hi ha diverses possibilitats intermèdies. Cada tria comporta a la vegada atributs (guanys) i limitacions (pèrdues). És imprescindible escollir bé qui conta la història i des de quin punt de vista ho fa.

    La combinació de veu i punt de vista dona lloc a diferents tipus de narradors, els uns interns i els altres externs:

    • els narradors interns són personatges situats dins la història, que narren en primera persona; poden ser protagonistes, secundaris, i observadors o testimonis, i acostumen a explicar els fets des de la subjectivitat, perquè en són partícips; solen apropar el lector a allò narrat, establint una distància narrativa més petita.
    • els narradors externs són personatges situats fora de la història, que narren en tercera persona; no es corresponen amb cap personatge del relat i poden fer servir estratègies narratives diferents, en aparença més objectives, en la mesura en què no estan implicats directament en els fets narrats; solen allunyar el lector d’allò narrat, establint una distància narrativa més gran.

    Tingues present:

    1. En un relat curt, el més freqüent és utilitzar un sol narrador.
    2. La tria del narrador i del punt de vista té efectes sobre tot el relat: mirada, to, grau de coneixement dels fets, gestió de la informació, trama, estructura, caracterització dels personatges, manera de vehicular la intriga o el suspens, major inclinació o bé a dir la història o bé a mostrar-la, proximitat o distància emocional amb els esdeveniments narrats...
    3. Cada punt de vista narratiu aporta un matís diferent a una mateixa història, una nova perspectiva. No pots prendre la decisió d’escollir-ne un o un altre de manera arbitrària o aleatòria, sinó que, considerant l’aspecte més valuós del teu relat, cal que optis pel narrador que et permeti de treballar-lo millor.
    4. Desenvolupar un criteri ferm per triar el narrador o la combinació de narradors adient per a cada història és un procés complex que sovint no s’encerta a la primera. És qüestió d’anar provant...
    Què et sembla si practiques el que acabem d’exposar escrivint microrelats amb el mateix argument però des de veus i perspectives diverses? En pots fer un amb cadascun d’aquests cinc narradors:

    1. Narrador intern protagonista (narra la seva pròpia història des de dins, amb les limitacions d’una persona corrent).
    2. Narrador intern testimoni (narra la història protagonitzada per un altre des de dins, amb les limitacions d’una persona corrent i de les fonts d’informació de què disposa).
    3. Narrador extern omniscient (narra una història des de fora; té capacitat de saber-ho tot i d’estar a tot arreu).
    4. Narrador extern quasi omniscient (narra una història des de fora; la seva capacitat de saber es restringeix al món extern i a l’interior d’un o diversos personatges).
    5. Narrador extern càmera (narra una història des de fora; està limitat al món extern i no pot accedir al pensament ni als sentiments dels personatges).
    El personatge, ideat per un escriptor, és l’agent que pren part en l’acció d’una obra literària. En un relat curt, els personatges acostumen a ser pocs però solen ser el veritable centre d’interès, ja que són els motors del relat i porten el pes del conflicte. Un personatge no ha de tenir necessàriament naturalesa humana. La condició de personatge la pot assumir una persona, un animal, un monstre, un objecte, una força de la natura, una idea abstracta... Això sí, cal animar-lo (dotar-lo de vida), perquè pugui actuar, evolucionar, transformar-se.
    Crear personatges és un acte de màgia. Treure del no-res —potser ve del no-res— tot un món en el qual unes determinades persones viuen i moren, estimen, odien, menyspreen o detesten, cadascuna amb el seu nas, amb les seves galtes, amb els seus ulls i els seus peus, les seves mans i els seus braços junt amb el cúmul de pensaments, de sensacions i de contradiccions, tot entaforat en aquesta massa flonja de nervis que és el cervell, equival al més màgic de tots els actes de màgia. (Mercè Rodoreda, Pròleg a La plaça del Diamant. Barcelona: Editorial HMB, 1982)

    Els personatges no han de sorgir necessàriament del no-res. Mirar al teu voltant i observar les persones que transiten pel carrer, que treballen amb tu, amb qui estudies, el veïnat de l’escala on vius, la gent amb qui coincideixes a les botigues on compres o que coneixes quan viatges d’un lloc a l’altre pot resultar un punt de partida per començar a donar existència a un personatge. Ser autor és també ser actor, anar posant-se en la pell de la figura imaginada per protagonitzar el relat, i és, a més, fer de psicòleg, entendre com pensa, què sent, amb quina veu parla, per què actua d’una determinada manera, què es proposa... Cal que vagis modelant cada personatge, que en coneguis els límits, les costures, allò que li pot plantejar un conflicte, i que el facis avançar al ritme més adequat.

    Tingues present:

    1. Caracteritzar bé un personatge, dotar-lo dels atributs suficients perquè respongui als interessos del relat fins i tot abans d’escriure’l, és el que el farà versemblant als ulls dels lectors, real en el sentit literari del terme, encara que sigui inventat, mentida.
    2. En un relat curt, res del que succeeix a un personatge ha de ser gratuït per a l’acció, tot ha de tenir una funció i permetre-li d’evolucionar, de transformar-se.
    3. Hi ha personatges principals, secundaris, senzills, més elaborats, caracteritzats de manera directa o indirecta, etc. Siguin com siguin, és important fugir dels estereotips, dels que són massa tòpics o previsibles, que fan el relat poc singular.
    Vols construir un personatge? Enguany el fil conductor de totes les categories del Concurs de Relats Curts són els valors de la Fundació TMB (el respecte i la preservació del medi ambient; la diversitat humana; la inclusió social; la igualtat d’oportunitats i la no-discriminació per cap motiu; la solidaritat i la cooperació; el civisme i la convivència; l’educació; la promoció de la cultura; la preservació del patrimoni, i la mobilitat com a dret universal). Inspirant-te en un o més d’aquests valors crea un bon personatge i fes-lo protagonista d’un relat que no superi els 3.500 caràcters d’extensió.
    Mentre sec a la taula, durant dies, mesos, anys, afegint a poc a poc paraules noves a la pàgina en blanc, sento com si creés un món nou, com si fes néixer aquella altra persona al meu interior, de la mateixa manera que algú construeix un pont o una cúpula, pedra a pedra. Les pedres que fem servir els escriptors són les paraules. Tenint-les a les mans, adonant-nos de la manera com es relacionen les unes amb les altres, mirant-les de vegades de lluny, de vegades acariciant-les amb els dits i amb la punta de la ploma, sospesant-les, girant-les, al llarg de l’any, amb paciència i esperança, creem mons nous. El secret de l’escriptor no és la inspiració, que no se sap mai d’on ve; és la tossuderia, la perseverança. (Orhan Pamuk, La maleta del meu pare, Discurs pronunciat en rebre el Premi Nobel de Literatura l’any 2006)

    Aquest contingut s’ha produït amb la col·laboració de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès

  • El temps i l’espai són dos mecanismes bàsics que l’escriptura no pot esquivar, ja que permeten ambientar una història, és a dir, ubicar-la en un moment i en un lloc i crear-ne l’atmosfera. La manera com ens arriba un relat i la imatge que ens en fem tenen molt a veure amb el temps en què transcorre i l’espai en què se situa, ja que aquestes dues categories inseparables són eixos vertebradors de la narració.

    El temps

    Narrar és, en efecte, disposar en el temps un conjunt d’esdeveniments. Els esdeveniments del relat són sempre un procés temporal, és a dir, passen durant un determinat període i d’acord amb l’ordre que decideix qui l’escriu.

    El temps del calendari és diferent del temps del relat: podem trigar cinc minuts de rellotge a llegir un relat i, en canvi, s’hi pot explicar una història esdevinguda en tres anys, és a dir, el temps extern del lector, mesurable, objectiu, no és equivalent al temps intern del relat, una construcció resultat d’un seguit de decisions i estratègies narratives.

    Tampoc no solen coincidir el temps de la història i el temps del relat, és a dir, la durada i l’ordre cronològic que tindrien els fets si es produïssin realment i la durada i l’ordre en què són narrats els fets en una trama narrativa, on s’han de disposar i presentar de manera que el text assoleixi els seus objectius.

    Qui escriu ha de tenir també un bon control del temps gramatical en totes les seves dimensions (present, passat i futur), de la correlació temporal, i també del mode i de l’aspecte del verb. Dit així, sembla una qüestió força complexa però, en realitat, s’aplica d’una forma natural, espontània. Tot plegat incideix en la manera com la història es presenta als ulls de qui la llegeix: com un punt del temps, acabada, o en la seva duració, desplegant-se en l’acte de lectura, situada prop o lluny del moment actual, etc. Els recursos que ens ofereix la gramàtica del temps (els verbs, els adverbis, els connectors, les frases o locucions adverbials, el lèxic temporal o que el context converteix en temporal...) són certament inexhauribles.

    Hi ha, a més, imatges i símbols especialment lligats al transcurs del temps (el rellotge, el calendari, el riu, el pas dels núvols, el camí, el cicle estacional, l’envelliment de persones i objectes, etc.). De metàfores, al·legories o comparacions sobre el temps, en pots crear tantes com vulguis, com més originals, millor, sempre que encaixin en el teu discurs, el reforcin i el facin suggeridor, profund, emotiu, singular i alhora universal...

    Si el temps és clau en la narració d’una història, com pots jugar-hi? Fixa’t en algunes de les moltes possibilitats que pots posar en pràctica quan escriguis un relat curt.

    • Narrar els esdeveniments per ordre cronològic, si, per exemple, t’interessa deixar molt clara la seqüència dels fets en una història que et sembla complexa, subratllar-ne el caràcter lineal, establir la relació causa-efecte entre els diversos components de la trama, etc.
    • Alterar l’ordre cronològic de la història fent un salt enrere (retrospecció, flashback o analepsi) o endavant (anticipació, flashforward o prolepsi) en el cas que, per exemple, vulguis sorprendre d’entrada el lector situant-lo enmig de la trama quan ja ha començat (in medias res), emfasitzar algun dels fets, crear intriga, obrir expectatives, explicar antecedents necessaris, connectar en una mateixa escena dos moments allunyats en el temps, etc.
    • Atorgar durades diverses als fets del relat: així, per exemple, pots centrar l’atenció en un esdeveniment presentant-lo en una escena que duri el que realment duraria si passés, o resumir aspectes de la història que consideris menys importants, o elidir algun fet si et sembla superflu per al teu relat o vols que el lector l’imagini sense dir-l’hi, o accelerar-lo o allargar-lo, o fins i tot pausar-lo mitjançant una descripció, una digressió o una reflexió, etc.
    • Tenir present la freqüència amb què es produeix en el relat un fet concret: repetir-lo en el temps del relat, mostrant-lo com a hàbit o obsessió, per exemple, pot donar claus per interpretar la història en un sentit o en un altre; esmentar-lo un sol cop com a esdeveniment únic obliga a fixar-s’hi per capir-lo, etc.

    Tingues present:

    1. La tria temporal, juntament amb altres recursos, també marca el ritme del relat: les oracions simples, juxtaposades, els verbs d’acció i els temps del present o d’aspecte duratiu (inacabat) atorguen agilitat i velocitat al text i ens fan veure la història en el seu desenvolupament, com si la tinguéssim davant mateix, molt propera; les oracions llargues, coordinades o subordinades, i els temps del passat o d’aspecte perfectiu (acabat), per contra, afavoreixen la idea de la morositat temporal, és a dir, alenteixen la història, i a voltes ens l’allunyen.
    2. Un mateix text combina temps verbals diversos segons com vulgui presentar els esdeveniments en cada moment, segons com combini els fets en la trama, jugant amb la distància o amb la proximitat.
    Tu materia es el tiempo, el incesante tiempo. Eres cada solitario instante. (Jorge Luis Borges, «No eres los otros», La moneda de hierro (1976) a Obras completas III, Buenos Aires: Emecé, 1989, p. 158)
    L’espai

    Qualsevol narració transcorre en un lloc: l’espai és el marc ambiental en què es mouen els personatges i s’esdevenen els fets; pot ser real o imaginari, accessori o rellevant, però, en tot cas, constitueix una dimensió que no es pot obviar en un text narratiu sinó que cal treballar-la posant-la al servei de la trama.

    La dimensió simbòlica de l’espai permet representar la situació mental o emocional del protagonista del text en una mena de correlat alhora físic i psicològic.

    Quines funcions té l’espai en un text narratiu?

    • Ambientar una història i transmetre una sensació determinada, per exemple, no és el mateix un lloc bucòlic, idíl·lic, on es respira pau, que un espai fosc i tètric, amenaçador i ple de paranys.
    • Caracteritzar un personatge, per exemple, presentant el seu despatx endreçat i impecable, o la seva cambra bruta i descuidada, en comptes de dir explícitament que és un maniàtic de l’ordre o una persona molt deixada, respectivament.
    • Funcionar com un personatge més o esdevenir el motor de la història, quan acaba generant un conflicte, determinant un gir o portant a un desenllaç inesperat.

    Tingues present:

    1. Un espai ha de poder visualitzar-se, és a dir, s’ha de descriure amb els elements físics adients i amb el lèxic oportú perquè esdevingui versemblant, tant si és real com si és inventat.
    2. Sovint per ambientar una història en un espai es recorre al temps meteorològic: cal anar amb cautela i evitar de caure en tòpics i clixés al respecte.
    3. La descripció de l’espai ha d’obeir, en un relat curt, al principi d’economia: els detalls triats han de ser pertinents i significatius: un objecte, per exemple, pot revestir una gran importància.
    4. Els cinc sentits han de posar-se en joc a l’hora de crear un espai narratiu i evitar que hi predomini sempre el de la vista.
    Per conèixer la gent, has d’anar a casa seva. (Johann Wolfgang von Goethe)
    Tenint present el que has après en aquesta càpsula pel que fa al temps i l’espai del relat, per què no escrius una història, real o fictícia, en una extensió màxima de 3.500 caràcters, que tingui com a eix temporal un moment del present, el passat o el futur i com a escenari algun dels serveis públics que presta TMB (Metro, Bus, Barcelona Bus Turístic, Telefèric de Montjuïc i/o Funicular de Montjuïc)? Pots partir també d’una fotografia en què intentis captar l’ambient temporoespacial que vertebrarà el teu relat. Si ho fas, aprofita-la per participar en la categoria InstaRelat després de posar-hi un títol que s’hi escaigui.

    Aquest contingut s’ha produït amb la col·laboració de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès

  • Escriure sense dubtes ni vacil·lacions de cap ordre i amb criteri estilístic és un procés lent que s’aprèn a còpia de temps i de pràctica, i que potser, en el fons, mai no s’acaba del tot. En el transcurs és també fonamental l’etapa de postescriptura.

    La revisió del text

    Escriure és reescriure, llegir i rellegir un i altre cop paraules, frases, paràgrafs, el text sencer, i esmenar, afegir, treure, llimar, passar el ribot, depurar l’escrit a la recerca d’aquella perfecció a què sempre tendim. És bo, fins i tot, deixar reposar el relat uns dies, per ser capaç de reprendre’l més tard amb una mica de distància, a fi de veure-hi amb major claredat. També és útil disposar d’un espàrring literari competent i de confiança, algú que llegeixi el que escrius i te’n pugui donar un parer crític i argumentat: quatre ulls hi solen veure més que dos. Arriba un moment, però, en què hauràs de posar el punt final al teu relat. Cal saber quan i com, perquè una excessiva anàlisi pot dur a la paràlisi, al dubte perpetu que no porta enlloc, i perquè s’ha d’acabar però s’ha de fer bé.
    En contra del que pot semblar a primera vista, en l’etapa de revisió es pot experimentar un plaer molt més intens, i sofisticat, que en la primera escriptura. És comparable a l’escultor que acaba d’extreure les figures que un dia va intuir en el tros de marbre seleccionat a la pedrera. (Isidre Grau, La maleta de l’escriptor, Barcelona: Rosa del Vents, 2005, p. 219)

    Tingues present:

    1. Escriure un relat no és posar una paraula darrere una altra sinó crear tot un món, un artefacte valuós, una construcció autònoma en un estil literari propi.
    2. Evitar els tòpics i llocs comuns canviant-los per maneres de dir més efectives i creatives potencia l’originalitat del text, el seu efecte sobre qui el llegeix.
    3. Llegir el relat que has escrit en veu alta ajuda a detectar-hi errors més que no pas fer-ne una lectura en silenci.
    4. No tenir pressa ni durant la planificació del relat ni mentre l’escrius ni quan l’hagis acabat és la clau d’una obra reeixida. Tot vol el seu temps. Mai no és tard per refer un text completament o en part.

    L’objectiu d’aquesta darrera càpsula d’escriptura creativa és ajudar-te a arrodonir el teu relat curt, sense que et passin per alt aspectes que no poden negligir-se. Per això hem elaborat una guia de preguntes distribuïdes per temes que et permetin de fer una autoavaluació crítica del teu relat i, en funció de les respostes, modificar-lo fins que el donis per bo.

    • El títol: n’hi has posat un?, s’ajusta al tema?, és suggeridor?, té ganxo?
    • L’extensió: és l’adequada?, podries depurar més el text?, creus que t’has descuidat res important?
    • El tema: queda clar quin és?, l’has explorat prou?, pot permetre un doble nivell de significació, o sigui, suggerir molt més d’allò que diu explícitament?, fer que la història amagada sigui més rellevant que la que queda al descobert?
    • El narrador i el punt de vista: la tria acompleix els objectius del relat?, la perspectiva escollida és la més adient per al narrador de la història?
    • El to: és neutral i distant?, sona natural i versemblant?, et sembla excessivament irònic?, s’ajusta als teus propòsits?
    • El(s) personatge(s): n’has fet una bona caracterització?, n’has permès l’evolució al llarg de la història o t’ha(n) quedat massa passiu(s)?, trobes que n’hi ha algun de sobrer?
    • El conflicte: queda clar quin és l’obstacle que el protagonista ha de superar o el desig que vol atènyer?, aconsegueix de fer-ho?
    • El temps i l’estructura del text: t’agrada com es disposen els esdeveniments en la trama?, creus que guanyaria si invertissis l’ordre dels fets?, has distribuït bé els elements propis del plantejament, el nus i el desenllaç?
    • L’espai: contribueix a crear una bona ambientació i atmosfera?, hi ha un excés de descripcions físiques gratuïtes?, podries fer un ús psicològic o simbòlic dels llocs i dels objectes que els ocupen?
    • El dit i el mostrat: s’equilibren adequadament els resums i les escenes?, es pot visualitzar bé el relat?
    • La redacció: és prou clara o resulta ambigua?, la trobes excessivament abstracta?, assegura l’adequació, coherència, cohesió i correcció textuals?
    • Els diàlegs: has caracteritzat bé les veus dels personatges que hi intervenen?, has marcat bé per mitjà de guions llargs els torns de paraula i els incisos de llengua o d’altra mena si n’hi ha?
    • El sentit d’unitat i l’efecte singular: creus que tots els constituents del relat apunten en una direcció per reforçar el sentit de la història?, et sembla que el teu text aconsegueix crear un impacte i deixar empremta més enllà de l’acte de lectura?
    • La brevetat, la simplicitat i l’essencialitat: acompleix el teu relat aquestes tres premisses?
    • La intensitat i la tensió: es mantenen al llarg del relat?, les has modulat bé o trobes que hi ha moments en què la història decau?
    • El significat: permet el teu relat diferents nivells de lectura?, has treballat bé el pla simbòlic del text?
    • La puntuació: està ben emprada?, es pot millorar?, juga a favor de la comprensió del relat o pot originar alguna confusió?
    • L’ortografia: has revisat i esmenat el relat per evitar errors ortotipogràfics?
    • El lèxic: és ric i precís?, has evitat les repeticions innecessàries?, i les cacofonies?, i les rimes internes no volgudes?, has consultat prou el diccionari?
    • La sintaxi: les frases del text estan ben lligades?, resulten monòtones?, permeten la varietat rítmica desitjada?
    • El registre lingüístic: el grau de formalitat del teu text és el que convé?, s’ajusta al propòsit de l’escrit?, caracteritza bé els diversos personatges de la història?
    • Els temps verbals: hi ha errors de correlació temporal?, has escollit bé el temps principal del relat?, hi ha algun error en l’ús dels verbs (gerundis incorrectes, subjuntius quan caldrien condicionals, mala conjugació d’algunes formes, etc.)?
    • La consideració global: creus que el que has escrit és el que pretenies?, dones per bo el resultat obtingut o encara hi trobes alguna cosa que grinyola en el conjunt?
    Més enllà encara...

    Si et prens seriosament l’escriptura i mai no deixes d’aprendre dels llibres que vagis llegint, no en tindràs prou amb produir textos correctes sinó que faràs mans i mànigues per enriquir-los pel que fa al contingut i a la forma. Així, per exemple, veuràs que és possible posar l’estilística, la retòrica o la poètica al servei del text i embellir els teus escrits per mitjà de figures de pensament o de dicció ben escollides, o que en podràs potenciar la cadència de les frases jugant amb la sonoritat dels mots triats, o amb les imatges que aconsegueixis crear. Fer acréixer el teu bagatge literari et permetrà també de dialogar amb la tradició, d’incorporar la intertextualitat i la metaliteratura en els escrits que facis, de parodiar fins i tot gèneres o estils, de posar en joc els coneixements del lector i proposar-li reptes anant-li deixant pistes perquè, en captar-les, quedi a la vegada atrapat i fascinat... El camí no té final. Les possibilitats, tampoc. Imaginació al poder! I temps, molt temps, per endavant.
    Què et sembla si comences a practicar la metaliteratura agafant un personatge d’una faula o un conte popular conegut i inventant-ne una història diferent? Capgira’n la trama i sorprèn qui et llegeixi! T’imagines un llop bo, una Caputxeta malèvola, una guineu poruga, un Príncep lleig com un pecat, una formiga indolent i una cigala hiperactiva? Què passaria si el teu relat presentés el món a l’inrevés de com ens l’ha dibuixat la tradició? Fes un relat curt, d’uns 3.500 caràcters, sorprenent, original i amb un missatge transgressor.

    Aquest contingut s’ha produït amb la col·laboració de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès