El secret de les plantes

Nadine

 No m’he presentat, em dic Carles i tinc 16 anys. Aquesta edat és força complicada, com ja sabreu, però… haig de mantenir l’actitud i continuar narrant...


Tot va començar a 9406 km de casa, un virus desconegut amenaçava la humanitat. Era desembre de 2019 quan tot va començar, exactament a un poble de la Xina conegut com a Wuhan. Al meu país va arribar al gener, i a la meva ciutat al febrer. Corria com la pólvora per tot arreu, sense distingir races ni cultures, i d'un dia per l'altre es van encomanar milers de persones. Es van acabar les classes, els passejos, les quedades amb amics i familiars, l'esport, excursions i sortides. Ens van confinar a casa, sí, a casa, sense veure família, amics, veïns... Una situació ben estranya i diferent per a tots nosaltres. Tothom ho va acceptar.


Al principi la situació va ser divertida, perquè era novetat, però passades unes setmanes de confinament, l'avorriment i la solitud formaven part del nostre dia a dia. Ja res no era com abans.Què ràpid canvien les coses i quina poca consciència tenim.


Per sortir de la rutina vaig començar a fer esport a casa, perquè tenia un petit jardí oblidat ple de plantes i flors que no coneixia. Així passava els dies, amb lectura, exercici i televisió. Amb el pas dels dies, en el fons de jardí va començar a florir una planta de color verd blavós. El jardí estava vell i oblidat, ja que amb el treball i la família no tenia temps per dedicar-li hores.


Un matí assolellat, avorrit d'estar sempre a casa vaig decidir sortir a jardí i treure totes les plantes seques que havia. Només vaig deixar aquella planta verda blavosa que creixia per segons i que cada dia feia millor olor.


Vam rebre notícies dels nostres veïns que s'havien contagiat de covid-19, el de la dreta, el de l'esquerra, però no el que vivia darrere d'aquesta magnífica planta que separava les nostres llars.


Un matí parlant, mantenint les distàncies obligatòries amb ell, vam comentar la magnífica casualitat. Tots els que havien caigut malalts al nostre voltant eren els que no tenien aquesta planta a prop. El meu veí i jo vam investigar la planta i vam veure que era especial, podia curar. Així, vam decidir netejar el jardí -cadascú el seu-, i vam començar a cultivar llavors pels tots els racons que apareixien. En pocs dies els nostres jardins estaven plens de color verd blavós i amb aquest perfum de vida que desprenia aquesta meravellosa planta. A el cap d'uns dies els nostres veïns van començar a millorar i el virus va desaparèixer del nostre entorn proper. 


Quina felicitat!. Casualitat o causalitat? Ho havíem de descobrir. Vam repartir la planta per tota la ciutat: hospitals, residències, comerços, parcs, etc. Creixia molt ràpid i s'expandia més que el virus. Les persones que la tenien a prop i l'oloraven, milloraven i s’immunitzaven.


I així la planta de la vida i de l’esperança es convertiria en la base de la vacuna que, més tard, salvaria vides arreu del món. Així sigui!


 


 

Categoria de 13 a 16 anys. Agustines Terrassa