La veritable història dels joves i el Covid-19

Nicolle

Tot va començar la segona setmana de març. Els alumnes de Catalunya estaven enfadats perquè suspenien les classes en altres comunitats i no en la seva, però tot va canviar dues setmanes després.


Concretament el dijous 12 va ser el nostre últim dia de classes d’aquell curs, però nosaltres no ho sabíem, en aquell moment érem feliços perquè ens lliuràvem de fer classes, d’entregar feines i, fins i tot, dels controls. Els alumnes pensàvem que serien unes vacances, quan va ser tot el contrari. La setmana següent, ningú encara es podia imaginar que aquell confinament seria tan llarg, tan llarg com el trajecte d’un metro.


Poc després, començàvem a adonar-nos que aquesta etapa no seria tan fàcil de superar. Ja portàvem un mes. Vèiem a les xarxes socials que els joves feien videoconferències per no oblidar el temari, semblava divertit en alguns casos, i nosaltres també ho volíem fer. La primera setmana del segon mes confinats també vam començar a fer les trucades online. El segon mes va ser una mica més difícil de captar tots els deures i els treballs, però ens en vam sortir. Vam veure a les notícies que ja es podia sortir, tots nosaltres estàvem entusiasmats perquè pensàvem que ja podríem veure els nostres companys, pero no. Fins i tot estàvem més amoïnats, per dues coses, l’estrès de tants deures que ens explotaria el cap i també per l’angoixa que cada vegada que voldríem sortir hauríem de portar una mascareta.


Els més petits no suportaven estar en casa,  preguntaven quan podien sortir i els pares només es miraven amb cara de tristesa. Pero el pitjor és què no ens adonàvem  que potser aquest curs no l'acabaríem ni a l’escola ni a l’institut, sinó a casa.

Categoria de 13 a 16 anys. Institut Les Vinyes (Santa Coloma)