Sota el cel
I en algun moment d’aquella matinada, sota el cel d’una Barcelona silenciosa, una nena es va llevar, mentre tothom dormia.
En un modest apartament, anava, a poc a poc, controlant cada un dels seus moviments. No podia fer ni el més mínim soroll, ja que aquest només aconseguiria delatar-la, i per tant, tornar a la posició inicial. En aquell moment, ja havia fet gran part del recorregut, encara que quedava passar pel lloc més complicat: l’habitació del seu pare i de la seva mare, perquè, si fallava aquí,la farien tornar directa a la seva habitació.
Una nit més, va aconseguir passar sense gaires problemes, cada cop estava més a prop del seu destí, només li quedava travessar el passadís per arribar al menjador, a la seva meta.
Quan va arribar, es va sentir molt orgullosa d’ella mateixa. Ara no podia perdre el temps, així que va treure, sota de la segona rajola de la cantonada esquerra de l’estança, el que portava amagant tant de temps, el seu tresor personal. I un altre cop, com a consol, va tornar a llegir aquella carta com si es tractés de la primera vegada, i com en aquesta, els ulls se li van anar humitejant, fins al punt que no va poder retenir les llàgrimes, que van anar brollant dels seus ulls de manera descontrolada, intentant calmar el profund dolor que li causava llegir aquelles paraules. No volia fer soroll, però tampoc podia contenir el seu plor, desitjant veure una mica de llum enmig d’aquella fosca nit.
I enmig d’aquesta escena, on només s’escoltaven de manera molt subtil els seus plors, va sorgir, d’entre la foscor de nit, una figura molt petita acompanyada d’un os de peluix. Era una nena petita, però tot i la seva edat, ni paraules li van caldre per saber que havia d’anar a abraçar a la seva germana, ja que, en aquests moments, el que més sobren, com diuen, són les paraules. La gran, en sentir la preocupació de la petita, va fer el que tota germana gran faria per la petita: protegir-la. Va decidir explicar-li la història del monstre. Un monstre molt enfadat perquè no l’havien tractat bé i que per aquest motiu havia decidit emportar-se gent, gent que potser no ho mereixia, però que a aquell monstre no li importava. I, com la petita ja sabia, aquell horrorós monstre s’havia emportat la seva àvia, l'única persona que no s’ho mereixia, i per aquest motiu la seva germana anava cada nit a llegir la carta que l’àvia li havia deixat. La petita, en pensar en la seva àvia, no va poder dissimular la seva tristesa. Tothom que l’havia conegut sabia que ella hauria de seguir amb elles i mai no hauria d’haver marxat, per això odiava el monstre i no ho deixaria de fer mai.
La germana gran va notar la seva tristesa i li va recordar que, mentre seguissin dintre de casa, sense sortir, el monstre no les podria atrapar i, per tant, fer-los mal.
Els primers rajos de sol es començaven a veure, així que, per llevar-se sense tanta tristor, va decidir que jugarien al seu joc, el seu joc particular. La petita no va dubtar en jugar, a totes dues els encantava. Van començar a jugar, més ben dit, a imaginar. El joc no era complicat, només s'asseien l’una al costat de l’altra i començaven a imaginar la seva vida com a germanes pel món, sense preocupacions, sense obligacions, sense monstre, només vivint.
I d’aquesta manera, quan el sol estava a punt d’alçar-se, les dues nenes van començar a imaginar tot el que farien, rient i parlant, en algun moment, d’aquella sortida de l’alba, sota el cel d’una Barcelona de llum.
Categoria de 13 a 17 anys. Escola Pia Sant Antoni