Tots menys un

Maria

Tots asseguts a terra amb les mans al cap. De sobte, la filla petita fa un salt i diu:

Marina: Tinc una idea

Es posen drets.

Marina: Mare, porta tots els altaveus, Papa tanca totes les finestres menys les del menjador, Eric, busca a Google com combatre el monstre.

La mare deixa cinc altaveus a terra, tots seuen. Es miren.

Pol: Eric, què has trobat?

Eric: Fa 135 anys va aparèixer un monstre com aquest.

Mireia (angoixada): I com el van fer desaparèixer?

Eric: Les cases del poble van cantar dues cançons, una d'antiga i una d'actual, i van jugar a un joc, “Tots menys un”

Marina: “Tots menys un”?

Eric: Un de la família haurà de sortir de casad sabent que probablement no tornaràd i un cop fora cantarà l'última cançó mirant al monstre als ulls.

Es miren.

Marina: Anem ara amb les cançons.

Eric (mirant el mòbil): El poble es va reunir a les 8 del vespre des de les finestres i van cantar la cançó antiga; a les 9 van cantar la següent, i finalment l'última.

Eric: La cançó es titula “Bona nit.”

Eric: Diu així: “Dorm monstre, dorm ja, que sinó el poble se't menjarà”.

Mireia: Són dos quarts de vuit: vaig a penjar la informació a la web de l'Ajuntament perquè tothom la canti. Cantarem la mateixa i la repetirem tres cops.

Silenci

Pol: Mireia, posa els altaveus a prop de les finestres i agafa el micròfon.

Un cop tot preparat, s'agafen de les mans amb el micròfon al mig i comença la cançó. "Dorm monstre, dorm ja, que si no el poble se't menjarà". Un cop el poble és en silenci, un petit terratrèmol arriba. El poble aplaudeix. Silenci

Eric (apartant-la): Marina, pots venir un moment?

Eric: Hi ha una cosa que no he dit de l'última part del joc.

Marina: Quina?

Eric: La primera persona que va sortir va ser un nen de 12 anys i va desaparèixer.

Silenci

Marina (mig plorant): Eric, jo no vull que surti cap de nosaltres.

La Marina i l'Eric s'abracen i tornen amb els seus pares.

Eric: Cantarem “Una lluna a l'aigua”.

Es miren tots amb tendresa.

Mireia: Perfecte, ho escriuré a la web

Un cop la Mireia ha acabat d'escriure, comença la cançó: "Vine'm a buscar, vine a robar-me l'aire..." Un crit de dolor se sent. Tots s'abracen.

Marina: Vaig al lavabo.

La Marina surt. Silenci. La Mireia comença a plorar.

Pol (fent-li un petó al front): Tot anirà bé.

Es miren i es posen front amb front. La Marina passa per darrere d'ells en silenci, agafa totes les claus que hi ha a la casa i se les emporta.Tots es miren

Eric: No, noo!

Eric: Marina! - crida, va cap a la porta, comença a donar-li cops i a cridar el nom de la seva germana mentre la Mireia es posa les mans a la boca i en Pol s'estira dels cabells.

L'Eric cau a terra i plora.

Mireia: Marina, entra - diu plorant.

Silenci. De sobte una veu se sent a l'altre costat de la porta cantant: "Sense regles que ens prohibeixin ser qui som…" (Volcans) Tots miren cap a la porta. La veu desapareix i la porta s'obre. A terra hi ha les claus i una carta que l'Eric agafa i llegeix:

Eric: Hi havia una vegada un home que sempre espantava a la gent, era dolent. Un mag el va convertir en monstre. El monstre va venir a la ciutat i va trobar un nen petit. L'única condició perquè el monstre canviés de persona era mirar-lo als ulls. Allò no era un monstre qualsevol. El nen es va convertir en monstre. Mama, Papa, germanet, jo no seré cap monstre, ho prometo. Només he canviat el meu aspecte. El que us puc assegurar és que no tornaré mai. Cap persona tornarà a veure el "monstre". Us estimo.

Tots plorant. La mare cau a terra.

Mireia: Marina!

Tots es miren. Fosc

Categoria de 13 a 16 anys. La Teatral