Un pla imprevist (i escumós!)

Allegra

Soc l’Anna, m’agafeu una mica embolicada dissenyant un pla per guanyar el Coronavirus. Faig tard a la videoconferència amb la classe. Sí, no és fàcil acabar 6è confinada i, a més, estar a punt de vèncer aquesta pandèmia. M’ajuda el meu germà Miquel, a casa li diem Mickey. Som al soterrani de casa dels avis. Són col·lectiu de risc, però amb qui ens hem de quedar si la mare és policia i el pare infermer? És millor no estar-hi en contacte. Cada nit parlem, estic ben tipa de les videotrucades i, per divertir-nos, em connecto disfressada. El pare diu que tinc molta imaginació i el faig riure, li veig als ulls per sobre la mascareta. La imaginació em ve de les històries de lladres que m'explica la mare.


 


Tornem als avis, rondinen, es preocupen per nosaltres, tant, que baixem al soterrani a fer la nostra. Com que han viscut una guerra, el nivell d’alarma els puja tan alt com la muntanya russa de Ferrari Land (on mai no he pujat perquè encara no soc prou alta). El rebost és ple de menjar i al passadís s'acumulen caixes de farina, de sabó i de sabates de tres talles diferents, per si ens creixen els peus en aquest confinament. Però de paper de vàter gens, com que a la guerra mai no n’utilitzaven, ja hi estan acostumats.


 


Bé, estava dient que estic planificant com guanyar el Coronavirus. De moment està sortint malament.  En Mickey i jo fem sabons extra forts, però ens queden tan, però tan extra forts com un totxo de construcció. Avui farem pocions. El soterrani és ple de vapors i d’olor d'espècies, formatges pudents i lleixiu. El Mickey es queda amb les pocions i jo pujo a la videoconferència. Amb una mica de sort, la Peppers no s’adonarà del retard. Se n’adona. Faig un somriure angelical, de les millors defenses que tinc, funciona.


 


Una hora més tard, torno al soterrani i trobo el Mickey amb una pinça al nas i amb la potinga refregada per les mans i la cara.


 


-Però, què has fet?!- pregunto, tapant-me el nas, i provo de copiar-ho. Crec que pot funcionar. M’empastifo i pugem a ensenyar-li-ho a l’avi. Pobre avi, se li posa la cara verda, els ulls en blanc i arrufa el nas com una pansa:


-A la dutxa!- ens crida.


 


És de nit i parlem amb els pares. Els ho expliquem tot. Flipen, però els pares fan de pares i ens diuen que millor fer trencaclosques.


-Hora de dormir!- crida l’àvia.


 


El Mickey enyora els pares. Es fica al meu llit i als deu segons està K.O. Jo no paro de donar voltes al cap amb l’experiment d’avui fins que m’adormo. Una olor molt intensa em desperta, per la finestra veig el jardí ple d’escuma que s’escampa pels voltants de les cases dels veïns. L’avi torna amb la bicicleta, l’alça en braços perquè no s’enfonsi. L’escuma li ha fet una perruca fantàstica!  L’àvia posa les notícies, estan entrevistant la mare, que respon seriosa i seca:


-No sabem què ha passat. Ho estem investigant. És millor no sortir de casa.


 


Però fa tard, la gent, després de mesos confinada, surt a jugar amb l’escuma que avança i entra als hospitals! Ara entrevisten el pare, està contentíssim (més que quan va rebre els calçotets del Batman per Nadal).


-És un miracle! Els malalts s’estan recuperant i no hi ha més infectats!- crida tot fent saltironets.


 


Us faig un resum? El Mickey i jo ens vam oblidar de tornar al soterrani a tancar el foc de la poció. Durant la nit, va seguir bullint i es va fer una escuma imparable amb vida pròpia que va sortir per la finestra mig oberta! Ens podríem haver folrat, però amb la salut no es fa negoci i vam regalar la nostra escuma verdosa i pudent per curar tot el món.

Categoria de 8 a 12 anys. Fort Pienc