Llaços de sang
Poc més de dos mesos portaven tancats i ja no podien aguantar més. En Dani, un jove de 14 anys amb un problema d'addicció a les pantalles, tanmateix, semblava immune a tot aquest malson. No cessava de jugar a les maquinetes, dia rere dia, deixant de banda tant els seus estudis com els seus amics. Pel que fa a la seva família, la seva germana petita, la Laia, era una persona que brillava per... bé, per tot. Mostrava simpatia amb la literatura universal i amb tan sols 10 anys ja recitava poemes de cada membre de la generació del 27 i també del seu escriptor preferit: Bécquer. Tenien gustos extremadament oposats, i semblava que l'única cosa que compartien era la casa.
A l'altra banda de la porta del piset de petites dimensions del nostre protagonista hi havia un monstre que era la reencarnació del diable o, si més no, de la por. Bé, en el fons no era un monstre llefiscós amb una cua plena d'escates llampants, sinó un petit bitxo amb forma de bola, el Coronavirus. Aquest monstre tenia tota Barcelona immersa en un furor despietat, i semblava trencar les nostres rutines. No únicament perjudicava la salut del poble, sinó que també causava discòrdia entre els ciutadans i mirades d'odi, trencant l'assossec de la ciutat i la bona relació entre veïns. Ara, ningú estava segur de les crítiques de la gent ni del clima tens. Això últim en Dani ho sentí del seu pare, que malauradament s'havia quedat sense feina en un moment crucial com aquest ,i feia dies que estava xof.
La seva mare, en canvi, estava més activa en aquest període que no en els mesos previs. Ella era una policia i s’havia d’encarregar que tothom seguís excel·lentment les normes, i cada dia es movia amunt i avall per Barcelona. El pare del Dani també ho estava, però a la seva manera. Ell mirava sense parar l’ordinador, mirant el correu electrònic per veure si havia estat acceptat per alguna feina temporal i constantment fent trucades, alterat per la situació. Els pares ben segur eren preses del montre, però i els fills? Comencem amb la Laia. La Laia era una persona tan extremadament avançada per la seva edat que acabava en mitja hora els pocs deures que tenia del col·legi, deixant-la lliure la resta del dia per poder fer el que volgués. I en Dani, finalment, sembla no sortir mai de la seva habitació excepte per menjar o dormir.
Va ser quan trencava l’alba que aquest monstre, tan determinat a caçar-los, semblava que forcés l'entrada a l’habitació. Tots estaven atemorits, en un racó de l’habitació del Dani, i sentien passes. Un xiuxiueig. El soroll de la fusta cruixint. Semblava que no pararia i primer únicament se sentien els crits de la Laia.
-Ves-te'n, monstre, ves-te'n - deia.
A poc a poc, la seva mare i el seu pare s'hi van unir, quin remei. Ara faltava el Dani i la família ja tornaria a estar unida com sempre estava. I va ser quan en Dani s’hi uní que tots, amb crits unànimes, van aconseguir que el monstre se n’anés d’allà a poc a poc. La família sempre hi és per donar-nos suport i ajudar-nos fins i tot en els pitjors moments. Tot i que no vam decidir néixer en una o altra família, la veritat és que els llaços afectius que es creen amb els nostres germans, pares, mares ... són pràcticament irrompibles.
No sempre les relacions entre familiars són perfectes, però si som capaços de mantenir l'harmonia, els nostres familiars són persones amb les quals podem comptar passi el que passi. Això sí que és l'heroi que mata el monstre!
Categoria de 13 a 17 anys. Escola Virolai