ESTIMAT DIARI

JUDIT

Estimat diari,


No puc més. Quan vaig acceptar fer això no em pensava que seria tan dur. Però així és. Aquell dia, fa una setmana, no et vaig donar gaires detalls per dos motius: el primer, i més obvi, no vaig tenir temps. El segon, i no menys important, la manca de forces per fer res. Ni tan sols per escriure. I encara estic així. Tot el que faig és jeure al llit i prendre molt de ferro, com em va recomanar el metge, però bàsicament en això consisteix la meva dieta, ferro, ferro i més ferro. Si segueixo així, acabaré llepant qualsevol barra de metall, per veure si tot acaba abans. Sé que no és així, encara tinc cervell, i tot i el que digui el papa, em funciona perfectament.


Però m’estic desviant del tema, i m’he promès a mi mateixa que no tornaria al llit fins que no ho hagués explicat tot, només en cas  que no arribi a demà. Sé que aquest pensament és absurd, però no puc evitar fer-me’l cada dia quan vaig a dormir, demà em despertaré, o el meu cos m’abandonarà sense dir-me res? Òbviament encara no ho ha fet, continuo respirant, i el cor em segueix bategant. Crec. Cada dia, quan em connecten els 2 minuts a aquella màquina, sento com si m’estiguessin arrencant un tros de l’ànima. Irònic, no? Sento com si m’estigués morint, com si estigués sent torturada, i l’únic que estan fent és treure’m sang per ajudar als altres. El que passa és que hi ha tanta gent que necessita ajuda que no sé fins a quin punt és bona idea. Potser la mama té raó i soc una exagerada que em passo el dia queixant-me, però en defensa meva s’ha de dir que si li preguntes a qualsevol, et dirà que no he dit ni una sola paraula des del dia que els metges van trucar a la porta. Recordo que van obrir la porta els meus pares i gairebé tenen un infart. Davant seu, amb uns vestits que semblaven d’astronauta, hi havia cinc metges/científics preguntant si podien parlar amb la seva filla. Qui no s’espantaria amb allò? Sincerament, tot hi que sempre he pogut presumir de tenir un gran coneixement de les coses relacionades amb la ciència, no vaig entendre res del que van dir, a part d’unes paraules a l’estil indi: Sang, filla, vacuna, COVID. Sí, jo també em vaig quedar petrificada, al·lucinant i aterrida, una mica de tot alhora. Pel que em va explicar un altre metge després ,amb més calma, no sé com carai s’ho havien fet, però havien aconseguit el meu ADN i, tampoc en tinc ni idea de com, van descobrir que era immune a la malaltia, cosa bastant absurda perquè el virus muta constantment i podria ser que no pogués agafar una variació, però no  fer-ho mai? Em semblava impossible. A mi, a la meva família i, pel que es veu a tothom, però és veritat. Jo i 12 nens més, d’entre 5 i 20 anys, no el podem agafar. Ara som el banc de sang personal dels hospitals per poder fer la vacuna. I en això es basa la desescalada de la pandèmia a Espanya, en nosaltres. Es veu que d’un vial de sang se'n  pot extreure remei per a tres quartes parts de la població de Catalunya, tot i que elaborar-la porta el seu temps.


Per fi, després de tant de temps, ho he tret tot a fora. M’he pogut queixar tot el que volia, dir el que em feia por, com em sentia, i realment ha estat com treure’m un pes de sobre, i dels grans. Així que gràcies per escoltar, o el que sigui que facin els diaris, i sobretot, gràcies per guardar-me el secret. Només espero que això s' acabi aviat, i que ningú llegeixi MAI aquest diari, és clar.


 

Categoria de 13 a 16 anys. ESCOLA TECLA SALA