2021 Tornar al llistat

L'estona invariable

Vinyet

Cada dia fa el mateix. Cada matí i cada tarda, des de fa 20 anys. Es podria dir que coneix de vista tots els conductors, els seus torns i els seus descansos. Té un lloc a dins de l’autobús que amb el pas dels anys s’ha convertit en el seu seient. Sempre s’asseu allà. És a davant, tot just al darrere del conductor. Li agrada observar per la finestra i fixar-se en la gent que creua el carrer de pressa o en els integrants de l’interior d’un cotxe que poden discutir, riure, dormir...És una dona perspicaç, i tot i que se sàpiga de memòria el paisatge que hi ha de casa a la feina i de la feina a casa, segueix gaudint de l’observació de l’ambient de la seva ciutat.


 


Ella és una senyora de rutines. En general ha tingut pocs problemes i no recorda cap experiència trasbalsadora que hagi viscut al transport públic ni res que pugui qualificar com “anormal”. L’únic que fa dos cops al dia, des que té 23 anys, és seure i mirar per la finestra. Seu i mira. Mai llegeix o consulta el mòbil. La seva estona a l’autobús li serveix per reflexionar, mirar per la finestra. Només això.


 


Tot i això coneix les persones que, com ella, cada dia agafen a la mateixa hora i al mateix lloc l’autobús. No els considera ni de bon tros amics, però alguna vegada hi ha parlat o han intercanviat algun comentari. Per exemple, un dia un senyor que vesteix gairebé tots els dies amb americana i bufanda groga es va acostar per dir-li:


 


-No creus que va massa ràpid, avui?


-No ho sé... crec que igual que ahir – havia respost. El va mirar per bona educació –:Marc, no?


-No, no. Em dic Miquel. Jo encara no sé el teu nom.


-Ah, doncs em dic Margarida. Bon viatge tinguis.


 


Havien estat converses curtes i eren les que a ella li agradaven. No era precisament una dona sociable i la seva estona a l’autobús era per mirar per la finestra, no per muntar un grup dins de l’autocar. Potser penseu que era bastant maniàtica, conservadora, però gaudia de la rutina.


 


Un dia fred, quan arriba a casa després de treballar, rep un correu electrònic anunciant que es compleix el primer centenari de la xarxa de Busos de la ciutat. Presta atenció perquè realment hi està interessada. Llegeix el document i veu que els mateixos del TMB organitzen un concurs literari on s’anima a escriure dels autobusos i d’aquests 100 anys que porten en funcionament. Es posa trista; recorda que ella només ha viscut una cinquena part del temps que porten actius i es pregunta com eren abans. Generacions anteriors. Vol saber com ha estat el progrés fins aconseguir la comoditat dels seients de pell vermella, la perfecció en el pagament de targetes a l’entrar, també l’exactitud de l’obrir i tancar portes. Per això comença a escriure pel concurs i aquesta vegada a dins de l’autobús. Aquell dia no mira per la finestra i aixeca els ulls cap al Miquel, que escolta música amb els auriculars. Quan ell sap que el mira aixeca la vista i diu amb veu considerablement alta:


 


-Margarida, no creus que segueix anant massa ràpid? Abans no era així i la velocitat em posa nerviós.


 


Ella l’ignora i ell hi està acostumat. Porten gairebé 6 anys d’aquella manera. Es centra altra vegada en la història que té entre mans i s'adona que n’ha sorgit una de perfecta, imaginada al voltant de l’any 1960. No sap per què ha escollit aquesta data, però li agrada com queda. No para de somriure satisfeta sense saber que un dia la seva història es farà viral.


 

Categoria de 8 a 12 anys. Thau