Un viatge transcendent

El meu cap recolzat al finestral notava  el sacseig del ferrocarril. En obrir els ulls, tot era obscur. Que ho recordés, no m’havia aturat a l’estació. No recordava haver pujat a cap tren. Com havia acabat en aquell vagó?


El tren plorava.


 Vaig incorporar-me del que imaginava que era una cadira, seguia essent tot fosc. Vaig mirar cap a la dreta. Res. En girar el meu rostre a l’esquerra, una petita llum blanquinosa va reflectir els meus iris verds. Provenia de la fi del vagó. Caminaria, desitjava arribar a aquella llum.


Sentia el ferrocarril traquetejar amb més intensitat, els seus plors eren més intensos i aguts a mida que les meves petjades s’apropaven. Entretancant els ulls, vaig percebre una figura darrere la llum translúcida. Semblava un ancià.


ꟷPer què estic aquí? ꟷvaig preguntar.


Sense resposta.


Els plors es transformaren en música celestial.  Notava  una forta olor de salfumant provinent del sol. Aquella  pudor em traslladava a la meva infantesa. Els plors van regressar. Em resultaven molt familiars. Podria haver seguit avançant, però no ho vaig fer. La meva ànima estava atrapada en els estius al poble, on els mosquits ens crivellaven a picades i els avis ho solucionaven abocant-nos un raig de salfumant.


Vaig moure’m de nou, el sol ara semblava tou, com si estigués sobre un núvol dolç. Vaig tornar a observar la llum,  havia perdut intensitat. Ja no veia la figura de l’ancià. Els plors van cessar.


ꟷPer què estic aquí? ꟷvaig preguntar de nou.


Un xiuxiueig va sorgir de la llum.


ꟷEl desig que ahir vas demanar, te’l concediré.


Un calfred va recórrer el meu cos. No recordava haver-ne demanat cap.


ꟷPer què hauries de concedir-me cap desig?


La llum blanquinosa que havia perseguit va moure’s a gran velocitat fins a posar-se sota meu. De sobte, va esclatar.


Vaig quedar-me encegat durant uns instants. Sentia una ràfega d’aire que no venia d’enlloc. Vaig gratar-me els ulls un parell d’ocasions. En obrir-los estava al Telefèric de Montjuïc, enlairant-me sense rumb cap al cel. Sota meu tenia Barcelona, semblava minúscula.


De nou vaig sentir el mateix xiuxiueig.


ꟷTornaràs a abraçar el teu avi.


Jo mirava incrèdul el no-res.


ꟷAhir vaig transportar-te de Bellvitge a Glòries ꟷva dir aquella dolça veuꟷ.  Soc el Metro de la línia 1, però tothom em coneix com el Metro màgic. Vaig veure el que vas fer ahir, el món necessita persones com tu. Per això, he decidit recompensar-te.


La meva sensació era inefable. Tenia la mirada perduda, el meu rostre romangué pàl·lid.


ꟷNo recordo què vaig fer ahir tan èticament correcte perquè vulguis compensar-me.


ꟷPer això mateix vull recompensar-te ꟷja no xiuxiuejavaꟷ. Cada dia et lleves amb energia, gaudeixes de cada instant. No tens prejudicis contra ningú, cedeixes el seient quan cal, tot i estar cansat. A més ꟷva fer una breu pausaꟷ ahir no et va fer res pagar-li un bitllet a un noi que havia perdut la cartera, sense esperar res a canvi.


Tot i estar petrificat, vaig intentar articular alguna paraula.


ꟷEl que estic vivint és real? O tan sols ho estic somiant?


Tot va quedar a les fosques.


La llum va aparèixer de nou, va posar-se sota meu i va esclatar. De nou vaig sentir-me encegat.


Notava  que levitava. En obrir els ulls era a sobre d'un núvol. Observava, a pocs metres, aquella silueta que havia vist al vagó.


Vaig apropar-m'hi discretament, els núvols s’evaporaven en  sentir les meves petjades. Ja el tenia davant. El seu rostre estava difuminat. Era realment l’avi?


Vaig abraçar-lo de totes maneres.


Ja no en tenia cap dubte.

Categoria de 13 a 17 anys.

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!