El bus de les set i vint

Lola

Un quart de vuit del matí. Surto pel portal de casa i una onada de fred m’entravessa la pell fins calar-me els ossos. Em ve una esgarrifança, i penso que el jersei de punt fi i els texans esquinçats no són les peces de roba més escaients per dur posades un dilluns del mes de gener. Com que faig tard (com de costum) i no vull perdre el bus de les set i vint, no tinc més remei que passar fred. Demà ja agafaré una jaqueta més gruixuda, o potser fins i tot  una bufanda d’aquelles que fa l’àvia que, tot i picar com una mala cosa, eviten que agafis un refredat. 


Camino fins a la parada mentre el vent em despentina el cabell. No sé pas per què m’hi he molestat, a pentinar-me. Total, cada dia arribo a l’insti i els companys de classe em pregunten rient que si no en tinc de pinta, a casa. La setmana passada l’Aina es va apropar a mi rient i em va dir que, si volia, pel meu aniversari me’n regalaria una. Les seves amigues ens miraven i reien com si pensessin que no les veia. Volia plorar i cridar, però ja n’estava cansada. Feia un any i mig que cada dia sentia aquella angoixa a la panxa. Feia un any i mig que la gent reia quan em veia pel passadís i sentia com xiuxiuejaven quan passava. Un any i mig que em cridaven lletja, friqui, rara. Feia un any i mig que no em podia mirar al mirall i que em preguntava constantment per què jo, per què a mi. 


Arribo a la parada una cantonada i mitja després. Hi ha només la dona de cada dia que em saluda amb un somriure com de costum. Aprofito que em queden uns minuts perquè arribi el bus per treure els auriculars de la motxilla. Els connecto al telèfon i li dono ‘play’. Sona ‘Thinking out loud’ d’Ed Sheraan. És la meva cançó preferida, l’escoltaria mil cops seguits i no me’n cansaria mai. 


Veig com l’autobús es va apropant i les llumetes del rètol que té davant, que indiquen que és la línia que creua la Diagonal de punta a punta, cada cop són més a la vora. Les portes s’obren emetent aquell soroll que em resulta tan familiar. Entro i l’Uri, el conductor que veig cada matí, em dedica un somriure que em treu una mica d’aquesta angoixa que m’inunda l’estómac. ‘Bon dia, com vas?’ em pregunta. Li contesto que molt bé, que tot va perfecte. Ell no sap que ahir a la nit vaig adormir-me entre llàgrimes, però sense adonar-se’n, fa que em senti una miqueta millor. ‘Algú encara es preocupa per mi’ penso. 


Sec darrere de tot del bus i segueixo escoltant la cançó. Veig com va deixant enrere la parada i totes les botigues de sota casa. Em sento bé, segura. Fora de perill, lluny dels crits i les rialles. Aquest és l’únic moment del dia que desitjaria que no acabés mai.


Cada cop som més a prop de l’institut, i sento com el cor em comença a bategar més ràpidament. No vull baixar del bus. No vull deixar de sentir aquesta escalfor que m’aïlla del fred gèlid de Barcelona a l’hivern. No vull sentir-me desprotegida un altre cop. 


 


Tres mesos després...


Entro al bus rient mentre parlo amb l’Àlex del viatge a Amsterdam que farem aquest estiu amb tot el grup d’amics. L’Uri em somriu com fa sempre. ‘Bon dia, com vas?’ em pregunta. Li contesto que estic molt bé, que tot va perfecte. Aquest cop ho sento de veritat. Les coses han canviat molt en molt poc temps. 


L’Àlex m’espera assegut al fons del bus. M’ofereix un auricular i cantem junts ‘Thinking out loud’. Quan acaba la cançó les portes del bus s’obren davant de l’institut. Dic adeu a l’Uri i l’Àlex i jo baixem plegats. Ja no tinc cap por. Somric. 


 

Categoria de 13 a 17 anys. Àgora Sant Cugat

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!