La febre juvenil
Ens vam separar prop de l’estació de Sants. Ja havia assumit que la majoria de nosaltres es quedaria a plaça Catalunya fins tard, però a mi no em feia gaire il·lusió manifestar-me per aquella causa. És més, l’única raó per la qual no m’havia escarxofat al sofà tota la tarda, mirant una sèrie de Netflix, era per les meves amistats, amistats plenes de ganes de demostrar coses i de lluitar fins que les estrelles diguessin prou, de somiar desperts i de construir democràcies idíl·liques. Si els admirava, era per allò, perquè per la resta, no eren persones exemplars i, a ells, només de sentir aquesta paraula, els agafaven tots els mals.
L’Oriol, la Marta i l’Adrià no em van deixar allunyar-me dels altres. Érem una vintena de persones, joves i amb ganes de menjar-nos el món, encara que jo només em portava amb els “més normals” que, com jo, estudiaven batxillerat i feien altres coses, a part de conspirar ebris i molestar els veïns de matinada.
-Sara, no fugis! Ara queda el millor! –va cridar la Marta amb els ulls brillants.
-Deixa que hi pensi... el millor és colar-nos a dins del metro i petar un dels vagons?
Molts van afegir comentaris de mal gust a les meves paraules i, com si fóssim una organització d’algun tipus, vam baixar les escales de l’estació. Altres grups i persones aleatòries es van unir a nosaltres i tots plegats fèiem una gresca vergonyosa, mentre ens les enginyàvem per no pagar bitllet i esperar qualsevol metro, independentment de la seva destinació.
De miracle, cap de nosaltres va caure a les vies ni va cometre una absurditat abans d’hora. Molts anaven sota els efectes de l’alcohol o ves ha saber què més, perquè ningú deia res amb sentit o s’escoltava. Era millor mantenir-se en silenci i gaudir del que fos que estigués passant.
Va arribar un metro blanc i vermell, i mentre pujàvem vaig desitjar que a dins no hi hagués ningú que em conegués. El vagó on em vaig refugiar estava a petar de famílies amb avis i nens, i per una dècima de segon vaig estar temptada d'explicar-los que estàvem a punt de trencar la seva calma i provocar l’aturada del transport.
L’Oriol va fer un senyal, i com que era un dels pocs que sabia alentir-nos a tots, vam començar a saltar i a cridar. Primer va ser caòtic i es van sentir súpliques i plors, després molts van entendre la raó per la qual lluitàvem i es van unir a la nostra causa, van abandonar els seus seients per alçar-se i recolzar el motiu de protesta. En aquell moment, vaig entendre que no era només la causa, sinó la pertinença de grup, la sensació de defensar uns ideals i un futur que en definitiva era nostre, dels joves.
Després del xoc inicial i quan començava a quedar-me sense energia, vaig notar com el terra del vagó anava debilitant-se més i més i perdia tota la seva estabilitat. El metro va aturar-se enmig d’un túnel negre, molt llarg. Suposo que ja l’havíem petat. Es van encendre els llums d’emergència i tots vam cridar entusiasmats. Algú gravava cada moviment amb el mòbil i un altre feia fotos pràcticament de tot per guardar-se cada record.
-I ara què? – vaig preguntar-li a la Marta espantada.
-Què de què? – No em sentia, pels crits i per l’eufòria –. Tu gaudeix!
I així ho vaig intentar: vaig provar d’oblidar-me que estava atrapada dins d’un metro avariat i que teníem tots els números d’acabar en un tribunal de menors o de morir esclafats per un altre metro... Tot i així, potser era veritat que valia la pena.
Categoria de 13 a 17 anys. Escola Thau