Estació fantasma

Ona

Simplement respirant ja podia sentir les ganes i passió que sentia per aquelles històries i llocs que des de petita m’explicaven. Podia visualitzar tan clar com el gel les ganes que li havia posat, i per fi podia sentir aquella olor amb la qual tant havia somiat i desitjat sentir. No s’havia acomplert per pura sort. Havia treballat anys i anys seguint el que feia la meva família i per fi ho havia trobat, ells n'estarien orgullosos.


Vaig baixar unes escales trencades, tan brutes com la pols, amb molt de compte. Allò no era per prendre-s'ho en broma. La meva llanterna era nova i segur que no em fallaria en un moment com aquell.


Hi havia un silenci sepulcral i allò em feia sentir neguitosa com si en qualsevol moment aparegués algú. Potser un fantasma, potser els personatges que cobraven vida en els meus malsons...


Vaig desviar la meva vista cap al costat dret. Hi havia alguna cosa escrita! Amb molt de compte em vaig apropar i vaig passar delicadament la meva mà per a treure la pols. Esta... Estació... Estació Correus! Sí, per fi l’havia trobat! En aquell moment es va sentir un soroll i jo, molt espantada, em vaig girar. La meva llanterna va enfocar una paret i vaig poder veure cartells d’anuncis. Encara s’apreciava el color i s’havien quedat enganxats a la paret com si aquesta les atragués.


Vaig acabar de baixar les escales i lentament vaig apropar-me on es suposa que hi havia d'haver les vies del metro. Roques per aquí, terra per allà... Al meu costat creixia un petit edifici on es podia veure que allà havien vengut diaris i revistes. Un quiosc subterrani! Vaig apropar-m'hi i vaig poder apreciar que aquesta construcció encara era segura i estable. Impressionant. Aquesta estació fantasma ja portava 100 anys sota terra sense poder veure la llum i tot es conservava en molt bones condicions.


Vaig fer-me a un costat, i just on havia estat feia un moment va caure una roca de mida considerable. Quin ensurt! No vaig poder evitar pensar si allò seria un senyal  que els passadissos abandonats, les vies trencades i els cartells descolorits no em volien allà... No vaig deixar que la por em dominés i vaig seguir el meu camí. Els passos se sentien tan clarament com si trepitgés petits cristalls, i això em feia posar els pèls de punta.


Enmig de tants passos es va sentir un soroll diferent, un soroll metàl·lic. Vaig parar-me d’immediat i amb la llanterna vaig enfocar a terra. Una via!


Les hores anaven passant i jo seguia amunt i avall, explorant fins a l’últim racó d’aquella estació. Va ser llavors quan una gran figura va aparèixer a la meva vista. S'alçava sobre mi com una ombra i no vaig poder aguantar-me l’excitació quan vaig deduir el que era. Fent-me petita contra la paret, vaig caminar aguantant la respiració, amb la por de fer malbé alguna cosa. Era summament imprudent el que anava a fer, però volia fer-ho abans  que tothom conegués aquest lloc i abans  que els passadissos i escales es trobessin plens de turistes i de gent curiosa. Volia fer-ho encara que fos l’última cosa que fes en la meva vida.


Vaig entrar al metro abandonat. Allò era un altre món. Els vagons estaven separats per portes que encara podien obrir-se, els seients eren com bancs i hi havia finestres en totes les parets... Anuncis de feia anys decoraven tot el metro, i encara es podia sentir l'essència  que aquell lloc havia sigut especial.


Allò era tot el que necessitava. Finalment podia sentir com les vies del tren em xiuxiuejaven a l'oïda històries que no oblidaria mai.


 

Categoria de 13 a 17 anys. Institut Santa Eulàlia

T'ha agradat? Pots votar i compartir-lo!