Talpes de metall
Línia L3,Estació Lesseps, 00:40
Sola, esperant que passi el metro, encara amb la T-jove a les mans, no hi ha ni una sola ànima en tota l'estació.
El sento arribar, no hi ha ningú. M'assec al seient que tinc més a prop, em queden 4 parades fins arribar a l'estació Catalunya, llavors hauré de caminar un 5 min fins arribar a casa.
El metro es posa en marxa, és estrany, sento que va més de pressa de l'usual...
La velocitat augmenta cada segon, com si caiguéssim d'alt avall de la torre Agbar, tanco els ulls per reduir l'impacte.
13:24
Obro els ulls.
Els seients ara són fets de cuir, parets i barres de tonalitats beix fetes d'un metall robust.
El vagó és ple, però la gent no està gens actualitzada. M'hauré quedat adormida? Em pessigo per adonar-me que, efectivament, estava desperta. El metro para a l'estació Catalunya, baixo pensant que potser per casualitat un grup d'artistes ha fet servir el metro com a teatre, però l'estació està plena de la mateixa gent.
El metro és vermell i negre, entre porta i porta, hi havia un logo amb les lletres G, M i B daurades.
Un home em crida l'atenció, va vestit amb una camisa blau marí de conjunt amb els seus pantalons i sabates i un barret cilíndric vermell amb la visera negre:
-¿Tiene billete, forastera?
Miro a les butxaques a veure si en aquest lloc acceptaran la T-jove com a bitllet, però ja no està, ha sigut substituïda per un bitllet de tren antic amb la data 1 de gener de 1924.
-Muy bien, siga andando.
Estic en xoc, serà veritat? He viatjat en el temps? No, no pot ser.
Veig un cartell amb el recorregut del metro, una sola línia, la línia 3, va de Lesseps a plaça Catalunya, parant per la Diagonal i Aragó, res més. Al costat hi ha cartells on anuncien la inauguració del metro, resulta que fa una setmana que es va inaugurar, just el 24 de desembre del 1924. Encara no m'ho crec, he viatjat en el temps! Però com torno a casa? Potser si faig el mateix recorregut al revés... És l'únic que se m'ocorre.
Vaig a un revisor igual al d'abans:
- Perdone, ¿sabe cuando sale el proximo metro?
-¿Usted no es de aquí, verdad?-em respon
-No.
-Me lo temía con esa ropa tan inusual, ¿no le da vergüenza? En fin, el proximo tren sale de aquí una hora.
-Gracias...- No mentiré, el comentari de la roba m'ha dolgut, avui vaig molt bufona.
Ho aprofito i passejo per Plaça Catalunya, ara és una plaça petitona envoltada de bancs, on hi ha asseguts tres homes ben plantats amb boines al cap i bastons a les mans. Gent amunt i avall, dones amb vestits de colors neutres i cabells curts, homes amb vestits negres i bigotis repentinats.
M'he quedat embadalida amb la Barcelona antiga i se m'està fent tard, val més que vagi tirant cap al metro.
El metro ja és a l'andana, corro perquè no se m'escapi. M'assec al mateix lloc on seia abans. Tanco els ulls i torno a sentir que el metro agafa embranzida, però és diferent, ja no estic caient al buit, ara estic volant.
Una veu em trenca la pau en la qual m'havia vist immersa:
-Pròxima parada, plaça Catalunya.
Altre cop a la meva Barcelona estimada, el metro torna a ser el de sempre.
Mentre camino cap a casa reflexiono.
Vehicles sota terra, una ciutat de túnels organitzada per transportar-nos en línia recta, talpes fetes de metall, fetes per poder descobrir Barcelona d'una forma més accessible a tothom. No els tornaré a mirar com els mirava abans, perquè tot i que siguin bruts i de vegades hagis d'aguantar l'aixella d'algun estrany és una gran eina.
I tu, el continuaràs veient igual que abans?
Categoria de 13 a 17 anys. Institut manuel blancafort