Reflex de l'ànima
Hi ha poques ocasions en les quals la vida arriba a donar-te aquella segona oportunitat que tant anheles. I les poques ocasions, de manera eventual, es converteixen en realitats per a aquells qui menys hi confien. Com quan la pluja arriba a aquell poble oblidat dels afores de la capital, i, per a sorpresa dels incauts, mulla tots els terrats amb una força imperiosa.
Sempre m’havia penedit de les meves decisions vitals, fins les més mínimes, però mai amb tant de fervor com del moment que vaig decidir salvar allò més essencial que tenies: la vida. A tu, que mai havies fet caure galta avall una llàgrima pels meus mals, i que, confonent la ràbia amb l’amor, vas decidir ferir cada part del meu cos. I jo, que vaig donar tant de mi que vaig desaparèixer del món.
T’he de donar tota la raó si afirmes que no sempre vas ser així. Que hi va haver un temps, i temps era temps, quan tu vas fixar-te en les meves pigues i el meu somriure i els meus ulls sincers i vas tractar d’estimar-me sencera. I jo, dolçament, vaig acollir-te als meus silencis i els meus dies grisos.
Per això, a l’altra vida, quan els científics de l’organització van dir-me que podria viatjar a qualsevol espai temporal, un únic cop, vaig pensar en aquell moment efímer. On vaig fer per tu tot allò que tu mai faries per mi, i que cap acte de misericòrdia podria compensar mai, i, tot i saber-ho, vaig arriscar i perdre els meus sospirs per tal de no veure’t esvanir-te davant dels meus ulls.
Quan vaig arribar al teu temps, al nostre temps, vaig veure la mort apropant-se't per l’esquena, al costat de les vies de tren d’on vaig salvar-te. Aquell monstre et perseguia a tu, que sempre havies omplert cada racó del meu cor de vida. Però aquell record era ja massa llunyà, i les petjades que havia deixat el teu amor a la meva consciència eren punyals de gel. Vaig mirar-te un últim cop abans de prendre l'última decisió, aquella que faria desaparèixer per sempre tota la teva o la meva existència. Vaig caminar amb seguretat cap a la via, només per poder-te veure més a prop, i tornar a fixar-me en el teu petit nas que sempre duia el color vermell tots els mesos d’hivern. I les teves mans, que eren suaus i tendres. Vaig prometre no mirar-te els llavis, aquells que m’havien fet sentir tot allò que les paraules no podien en el moment idoni.
Tu sempre deies que les accions són un reflex de l’ànima. Que podies saber-ho tot d’algú per com aixecava la mirada quan una fulla de roure queia al terra. Quina idea més estrafolària, vaig pensar.
Quan ja quedaven dos segons per aquell instant de temps, vaig veure’m reflectida a la finestra del vagó. I de nou, com qui serveix fidelment el seu amo, vaig tornar a morir per tu. Perquè en alguna cosa potser sí que vas tenir raó. I és que, potser, els meus actes mai deixaran de reflectir tot allò que soc, o tot allò que vaig ser ahir.
Categoria de 8 a 12 anys. Maristes Rubí