Mai t'adormis al metro
Eren les vuit de la tarda. M'havia aixecat a les sis del matí, i estava molt cansada. I a més, havia d'agafar el metro! Només volia arribar a casa, posar-me el meu pijama, i dormir molt. Ni tan sols volia menjar, i soc una persona que té molta gana, sempre!
El metro va interrompre els meus pensaments cansats. Vaig entrar-hi, vaig sentir com les meves fosses nasals s'omplien de pudor de suor i de perfum, tot barrejat. Hi havia molta gent, per sort una parada més tard vaig poder seure, estava tan casada que els meus ulls es tancaven sols.
Vaig agafar els meus auriculars, vaig posar música techno, tenia por d'adormir-me, i així segur que no m'adormiria. Mentre la música feia esclatar els meus auriculars vaig observar la gent del metro, m’imaginava que potser treballaven en una empresa, o potser també eren estudiants com jo, jo estudiava Enginyeria a la UPC, aquell dia havia fet càlcul i m’havia hagut de quedar més estona per poder-ho entendre.
Mentre pensava, la meva llista de reproducció va anar passant i de sobte vaig escoltar cançons més lentes i suaus. A poc a poc, la son em va guanyar i em vaig adormir.
De sobte quelcom esclatà al metro i em vaig aixecar de cop i volta. On era? Vaig mirar al meu voltant, encara era al metro, al mateix lloc on m’havia adormit abans. No hi havia ningú, tampoc estava en cap estació, com era possible?
Vaig mirar cap enfora, però no em semblà veure una estació de metro. Era tot molt fosc, excepte uns llums d’emergència que hi havia una mica més endins del que fos allò. unes cotxeres, potser? Potser aquí hi havia tots els metros de Barcelona? D'acord, i ara què? Què faria? Vaig començar a estressar-me molt, els meus pulmons es tensaren i sentia que no podia respirar, les llàgrimes brollaven soles.
No sé quant temps vaig estar-me així. Quan vaig poder respirar bé, em vaig aixecar i vaig començar a pensar com sortiria del vagó. Vaig mirar si podia obrir les portes, però com era d’esperar, no es podien obrir. Vaig caminar per tot el vagó buscant alguna cosa que m'ajudés a obrir una porta, vaig picar a les finestres i fins i tot vaig començar a cridar. Estava aterrida. Vaig intentar relaxar-me, havia d’intentar sortir d'aquell maleït metro.
De sobte vaig veure una finestra oberta, una finestra bastant petita. Però era l’única solució que hi veia. Vaig procedir a intentar sortir de metro, la finestra era molt petita, però a poc a poc el meu cos va poder sortir. Vaig caure en una plataforma. Havia tingut sort. Em vaig aixecar i vaig intentar veure quelcom entre tota aquella foscor. El que va passar després va ser tan ràpid que quasi no vaig tenir temps de reaccionar. Algú va agafar els meus braços, i em va posar una tela a la boca. Una pudor molt forta va inundar les meves fosses nasals, vaig començar a veure cercles negres que es feien més i més grans i em vaig adormir.
Els meus ulls es van obrir, i vaig sentir tot el meu cos adolorit. Hi havia un home molt gran, amb els ulls molt blaus, m'estava mirant amb un somriure. “Hola, em dic Andreu, però això tant és, tu no te'n recordaràs, demà”. Els meus ulls es van omplir de llàgrimes. “Ei, tranquil·la, no et faré mal, només necessito injectar-te això, val?” Va agafar una agulla i se'm va acostar. No sé per què, però no em vaig moure, va punxar-me. I com ja havia fet tants cops aquell estrany dia, em vaig adormir.
La meva alarma va sonar a les vuit del matí. Merda! M'havia tornat a dormir. Em vaig aixecar i vaig córrer cap a la dutxa. No em podia creure que arribaria un altre cop tard a la Universitat.
Categoria de 13 a 17 anys. Learnlife