Coincidències?
Vaig baixar les escales ràpidament, podia sentir la vibració del metro entrant a l’andana, i ja no podia arribar més tard. Corrents, vaig passar la targeta, i en l’últim moment vaig saltar a l’interior del metro.
Podia sentir com la gola em cremava per l’esforç, vaig recuperar l’alè. Respirant lentament, podia sentir el meu cor bategant, les meves cames tremolant i el meu cap donant voltes. En aquell moment va ser quan em vaig trobar a mi mateixa observant el voltant, observant les persones i el que feien, pensant per què me les havia trobat al metro, pensant com serien les seves vides. Vaig entrar en un bucle de preguntes on em vaig perdre. Fins que sense saber ben bé com, vaig despertar en el moment perfecte per baixar del metro a temps.
Els meus cinc minuts matinals del metro s'havien esfumat en pensaments, com solia passar. En sortir, encara anava caminant pensativa, però ja més centrada en el que havia de fer, cosa que tampoc era gaire emocionant, però m’agradava. Entrant en la cafeteria on treballava al matí vaig xocar amb algú. Ràpidament vaig tornar a la realitat, encara baixant dels núvols, vaig començar a fixar-me bé en la persona que m’acaba de xocar.
Tenia uns ulls en els quals et podies quedar hipnotitzat per la manera com brillaven. Uns cabells pèl-rojos desorbitats i un somriure il·luminat. La Siena portava un llibre obert, i aquest sí que havia sigut el motiu pel qual havíem xocat totes dues. Aquell va ser l'últim dia que vaig trobar-me amb la Siena, una de les persones que havia estat més present en la meva vida aquells últims mesos.
Havia conegut la Siena en un incident semblant, des d’aquell moment ens havíem fet amigues. M’havia ajudat en moments on ningú més sabia com, en moments on només ella m’entenia i comprenia la situació.
Vaig obrir la porta de la cafeteria com tants altres cops havia fet, però aquest cop amb un sentiment de nostàlgia, amb records bons i dolents. Vaig entrar i vaig deixar que el clima m’envoltés, i vaig començar un altre dia a la cafeteria.
No ho podia evitar, després d’allò em vaig quedar pensativa, vaig pensar en totes les persones que havia conegut, i com m'havien impactat d’una manera o una altra. Vaig agrair aquella primera vegada on havia xocat amb la Siena, recordant el perquè, i com totes dues ens assemblàvem, sempre als núvols, sempre pensant, mai a terra, cadascuna per una cosa diferent.
Aquella tarda, quan vaig tornar a agafar el metro, no podia pensar en quina seria la següent persona que m’ajudaria a entendre una cosa nova sobre mi mateixa. La següent persona que em trobaria. Just quan pensava això algú va ensopegar amb l'esglaó entre el metro i l’andana, així tan fàcilment va ser com vaig conèixer en Joan. Un noi bastant peculiar a primera vista.
Vaig ajupir-me i li vaig preguntar:
-Estàs bé?
Amb aquesta petita frase i la seva resposta va ser com tota una amistat que no m’esperava va començar un dimarts qualsevol, on no pensava que passés res de diferent. I és que de vegades, quan menys ens ho esperem les coses més ens sorprenen.
Categoria de 13 a 17 anys. Learnlife