UNA TROBADA ESPECIAL AL METRO
Hi havia una vegada, a la ciutat de Barcelona, un jove anomenat Joan que viatjava amb metro cada dia per arribar a l’institut. En Joan havia agafat el metro incomptables vegades, però aquell dia va ser diferent.
Mentre esperava a la plataforma, en Joan va notar que una dona gran d'aspecte amable, amb un mapa al petit mòbil que portava, estava clarament confusa. Ell, sent una persona amable i servicial, es va acostar i li va oferir la seva ajuda. L'anciana li va explicar que estava buscant la parada del metro del TMB, que era el que ella agafava sovint per anar a visitar la seva neta, però que no sabia per què s’havia desorientat en aquell instant i havia baixat a la parada de Drassanes, en comptes de la parada de Plaça Catalunya.
Des de feia uns mesos, la Núria, la seva neta, havia anat veient actituds de la seva àvia que li feien recordar a l’Alzheimer o alguna malaltia semblant, i volia trucar a la neuròloga per fer una revisió, però la senyora Pepita se sentia una dona valenta, activa i plena de força. La petita patia. Per a ella, la seva “avieta” era el més important, la seva companya d’aventures, de viatges, d’emocions…més ben dit: la seva companya de vida.
En Joan va somriure i li va oferir indicacions detallades sobre com arribar al lloc correcte. L'anciana, agraïda i alhora estranyada que un adolescent l’ajudés -ella sempre pensava que les noves generacions no arribarien gaire lluny-, li va somriure i es va disposar a seguir les instruccions que ell li havia proporcionat. Junts van agafar el metro que va arribar i es van dirigir cap a la destinació.
Durant el viatge, l'anciana li va explicar a en Joan coses sobre la seva neta. Ell de seguida va imaginar-se-la com d’aquelles nenes que totes les famílies voldrien tenir: una rínxols d’or, amb aquella veueta tan dolça i aguda, la més estudiosa de la classe…En Joan escoltava atentament i compartia algunes històries de la seva vida, i ella, es va mostrar interessada i es va establir una connexió especial entre ells dos.
Van arribar a l'estació de metro correcta i el jove va acompanyar la dona fins a la sortida. Es van acomiadar amb un somriure càlid i l'anciana va quedar ben meravellada i sorpresa per l’actitud d’en Joan. Ja rumiava i intentava recapitular per anotar de manera creativa el que havia acabat de succeir en pocs minuts, per tal d’explicar-li a la petita en forma de rondalla.
En Joan va sentir una sensació de satisfacció per haver ajudat algú al metro i va continuar el seu camí cap a l’institut.
Quan l’àvia va arribar a casa li va explicar fil per randa el que li havia passat amb aquell jove eixerit, la Núria se’l va imaginar, de pell fosca amb els cabells negres i rinxolats, esverats, alt i alegre...
Uns dies després, el Joan tornava a estar esperant a la mateixa estació de metro quan va veure l’àvia xerrant amb una noia alegrement. La noia i el Joan van encreuar les seves mirades. La Núria va recordar la història que l’àvia Pepita li havia explicat sobre el Joan i es va preguntar si era aquell noi. El Joan es va preguntar si la Núria era aquella noia. Tots dos es van quedar mirant fixament. L’àvia, que es va adonar del que estava passant, va simular un mareig. El Joan es va apropar ràpidament i enmig de la confusió i del soroll de l’arribada del metro, el silenci entre ells ho deia tot. “Ets el Joan?”, “Ets la Núria?” Un somriure sincer es va dibuixar a la boca de l’àvia. Passen els anys i hi ha una única cosa que continua mantenint-se: la força de l’amor.
Categoria de 13 a 17 anys. Institució Igualada