Tu TMB ho pots aconseguir
En un bonic dia d’hivern, en Pep va sortir de casa, com normalment feia, per anar a estudiar. En el metro, de camí cap a la universitat, estava molt nerviós ja que ell pateix d'ansietat social. No parava de suar i li costava respirar… Ja no podia més! Pero no tenia cap més remei, ja que vivia lluny de la Universitat Ramon Llull i amb autocar tardaria molt.
Tornant al metro, estava tan nerviós que per a ell un segon eren deu minuts, deu minuts era una hora, una hora eren deu hores...L'únic que podia fer per tranquil·lizar-se era llegir, ja que quan llegia era tot al contrari.
I encara que sembli que el millor moment era quan arribava al seu destí, era el pitjor, ja que ell, com he dit abans, tenia ansietat social i li costava molt tenir cap relació amb una altra persona, fos verbalment o físicament.
Ell, tot angoixat, va anar directe cap a la porta, i va sortir-ne tot ple de por.
I el primer que va pensar va ser que quan arribés un altre cop al metrohi hauria d'entrar, i tan ràpid com ho va dir va tornar a ser allà. Va passar abans del que s’esperava.
En tornar a casa es va estirar al llit i va començar a reflexionar, ell no volia tenir tants problemes per entrar i sortir del metro cada dia que anés a la universitat.
El mateix dissabte, com que no tenia cap examen, va anar a l'autobús a intentar-ho, perquè volia començar amb coses ‘’petites’’. En el moment d'intentar entrar a l'autobús es va fer enrere, era com si hagués aparegut una paret invisible i noli permetés entrar, així que va començar amb un taxi. Però va passar el mateix: no va poder entrar.
Va buscar algun consell per combatre l’ansietat, pero no va trobar res, així que l'únic que podia fer era caminar cap a la’Universitat Ramon Llull, però...hauria de marxar una hora abans!
Així que es va tornar a estirar al llit i va començar a pensar. Va pensar en deixar la universitat però ja estava a l'últim any i no podia deixar-ho ara.
Així que va tornar a l'autobú, a intentar-ho un atre cop.Va poder pujar, però un cop a dintre… Va ser tot un horror.No parava de suar, de tenir mil pensaments, ara l'un, ara l'altre. Va fer un crit i el autobús va parar en sec, va baixar tot angoixat, i quan fou a baix i es pensava que havia recorregut tota la ciutat, va mirar enrere i va veure la parada...No havia fet ni un quilòmetre! Es va deprimir, ja que pensava que hauria fet més recorregut, pero no, tot al contrari.
L'endemà, quan es va despertar, l'únic que volia fer era anar a l'estació de metro o d’autobusos per així per fi treure tota aquesta por que tenia a dins, per així per fi poder anar tranquil·lament a qualsevol lloc sense preocupar-se.
Va anar tranquil·lament cap a l'estació d’autobusos, amb un pla: pujar sempre que pogués en un autobús, i quan hagués de sortir perquè ja començava a tenir mals moments, baixar, tranquil·lizar-se i tornar a pujar al següent autobus. I així com ho va dir. va començar a fer-ho.
Després de cinc hores fent tot això no va tenir gaire bon resultat, l'únic que va aconseguir va ser aguantar dues parades, però no es va rendir i va seguir i seguir, pujant i baixant, pujant i baixant.
Després de mesos i mesos anant a psicòlegs i pujant a l'autobús i al metro…Ho va aconseguir! Pero no gaire, ara, encara que seguís tenint ansietat social, ja es podia controlar millor. Ja podia anar amb metro o autobús o qualsevol cosa!Però això sí, s'hi estava molt de temps, que ja costa més de controlar.
I així, després de mesos, ho va aconseguir i va inspirar moltes persones a seguir endavant perquè no els passés el mateix que a ell.
Categoria de 13 a 17 anys. Vedruna Sant Sadurni