Matí de diumenge
A primera hora havia estudiat un dels tants exàmens que tenia, i a les onze en punt havia sortit de casa per anar a la parada d’autobús. Feia sol i per l’època de l’any, massa calor. L’abric em va sobrar de seguida però no me’l vaig treure; potser per mandra, potser perquè era nou i em combinava amb els pantalons blaus. A la bossa hi duia el mòbil, unes quantes monedes, la capsa dels auriculars i un mocador que m’havia oblidat de llançar el vespre anterior. Mentre buscava la targeta de bus, vaig creuar la Diagonal sense mirar i un cotxe em va tocar la botzina. Mentrestant, la calor m’anava matant cada vegada més.
Quan vaig ser a l’ombra de la parada vaig aprofitar per treure’m l’abric. Ja suava. I només eren les onze. La pantalleta que anunciava la fluència dels autobusos estava espatllada, i per tant, em va semblar que l’espera era eterna. Com que estava avorrida i no sabia com matar el temps, vaig aprofitar per observar la vida de les persones que per alguna raó o altra, havien decidit agafar l’autobús a la mateixa hora que jo. I no qualsevol autobús, no, sinó aquell que portava ben bé un quart d’hora sense venir.
Els que tenia més a prop eren un pare i una filla. La nena no passava dels cinc anys, el pare ja havia complert els cinquanta feia temps. Ell s’anava fastiguejant progressivament a mesura que ella s’enfilava al banc, saltava a la vorera i s’enfilava de nou al banc. De tant en tant, aixecava el cap per mirar-me, convidant-me a enfilar-me al seu costat i compartir la seva emoció. Jo només li somreia, amb misteri, fent veure que no veia les males mirades del pare i preguntant-me com era la vida d’aquella nena quan no esperava l’autobús els diumenges al matí. Segur que era una noia activa i valenta.
L’autobús va arribar poc després i vaig escollir un seient vora la finestra. Un raig de sol s’escolava entre els vidres fins del vehicle i reposava damunt meu, escalfant-me la pell, els cabells i la roba. No em podia creure que a més d’arribar tard, ho fes suant i de mal humor!
Va resultar que no era l’única que tenia pressa perquè el xofer va arrencar a tot gas i va estar a punt de passar en vermell. A cada parada entraven i sortien persones de totes les edats i barris, cadascuna pensant en les seves coses i vivint una vida diferent. Era bonic observar com una àvia li explicava un conte a la seva neta i com el pare i la filla xerraven de les victòries recents del Barça. Des que havia entrat a la universitat, la feina m’aclamava i no tenia temps de posar-me al dia amb el futbol. No obstant això, en aquell viatge vaig descobrir que el porter titular estava lesionat i que durant el mercat d’hivern havien fitxat un nou jugador, un noruec que ens havia de donar un lloc respectable a la Copa d’Europa.
Quan finalment vaig ser a la Plaça de Lesseps, vaig baixar de l’autobús i vaig observar com el vehicle desapareixia per la Travessera de Dalt. Al capdavall, només havia arribat un parell de minuts tard i durant el viatge m’havia assabentat de coses interessants.
La meva cita m’esperava sota d’una palmera immensa i m'hi vaig acostar a grans gambades.
-Tu sabies això d’aquest nou jugador del Barça?
Es va posar a riure i em va agafar de la mà. Ell també estava suant. És clar, portava una jaqueta posada!
Categoria de 13 a 17 anys. Escola Thau Barcelona