Rutina
Aixecar-me, esmorzar, vestir-me, agafar el bus i anar a l'escola, arribar a casa, fer els deures, sopar, i anar-me a dormir. És la incansable rutina que defineix tots i cada un dels dies de la meva vida. És la incansable rutina que m'asfixia en un bucle constant, que em priva d’il·lusió, d’imaginació, d’allò que a altres els anima per aixecar-se cada dia amb l’alarma del despertador.
Avui, com sempre, m'he aixecat esperant. Esperant què? No ho sé. Tot m’era igual, si queia, si no havia dormit prou, tant m'era. Em repetia: “Demà em tornaré a aixecar, i tot el que ha passat avui, s’haurà acabat”.
Després he esmorzat, sense parar atenció al que feia. Podria haver begut llet caducada, i no haver-me'n adonat. Al final m'he vestit de mala gana, com si existir ja no fos un regal meravellós i, cansada i amb cara mandrosa, he agafat el bus per anar a l’escola.
M'he embadocat mirant-me reflectida a la finestra, però no em veia, no a mi. Només podia veure la cara d’una desconeguda, era jo, però disfressada d’una altra persona. Això em fa vessar llàgrimes de dolor, cada cop que hi penso. M’he girat, faltaven tres parades per arribar a l’escola i ha pujat aquell pare amb la seva filla. Ja me’ls conec, sempre seuen a la fila del darrere i riuen durant la resta del camí. Em fan somriure. M’he quedat mirant-los. En un moment, la petita m’ha saludat i jo m’he girat, com si no l’estigués mirant, vermella per la vergonya. Després m’he tornat a fixar en ells, algun cop fins i tot els escolto, sovint expliquen històries, és fantàstic. Anava distreta i m'he passat la parada. He baixat a la següent amb gotes de suor al front, angoixada, amb la por recorrent-me el cos i repetint-me que era un desastre.
Però de cop i volta he descobert la vida, l’alegria i les meravelles d'un parc ple de colors. No sabia on era, m'havia perdut, i per algun motiu allò m'omplia de felicitat, d'esperança, com si un raig de llum hagués traspassat l’obscuritat. El bus m’havia portat fins a un món nou i diferent, que despertava en mi una nova força. La sensació d’haver arribat a un altre pàgina d’un llibre provocava una energia al meu interior, una motivació, que semblava capaç de portar-me fins a la lluna.
No sé quant de temps va passar, un minut, un segon, tant era, jo estava allà, quieta, immòbil, observant per primer cop, des de feia molt, la llum del sol sobre cada fulla que ballava damunt de l’escenari d’una branca, sobre cada casa en la qual començaven a aixecar-se les persianes, sobre cada petit detall que defineix el món quan la lluna acaba de marxar.
He passejat per Barcelona, una ciutat que m’abraça des que vaig néixer però que per primer cop començava a veure. No sé molt bé a on anava, ni tan sols que volia, que esperava, només passejava, deixant-me portar per la brúixola de l’instint. He sentit el vent acariciant-me la cara, xiuxiuejant-me un poema escrit pel meu cor, que bategava més fort que mai. He vist cada carrer amb uns altres ulls, i cada segon l’he viscut amb un altre rellotge.
Demà m'aixecaré amb un somriure radiant, esperant un dia fantàstic, ple de noves aventures, de noves emocions. I després, què? No ho sé, que el destí em guiï per començar una nova vida, lluny, molt lluny, de la incansable rutina.
Categoria de 8 a 12 anys. Frederic Mistral Tècnic Eulàlia