El plaer de l'espectador
Poca gent sap gaudir del plaer de l’espectador. Jo, en canvi, ho faig cada dia. Asseguda al final del vagó, amb el cap recolzat a la finestra, aprofito aquest moment breu de la meva rutina on no he de fer res, i gaudeixo mirant el paisatge pintat per desconeguts de dins del metro. De vegades, si tinc una idea, trec la petita llibreta que sempre duc a la motxilla i escric.
En una de les parades puja una noia jove, amb la cara plena de pigues, una roba curiosa i aires de protagonista, i s’asseu al meu costat. Duu aquest somriure cofoi però sincer a la cara, el somriure d’algú que és feliç. Fa molt bona olor, com de flors. Hibisc, m’atreviria a dir. Es recull els cabells foscos amb la goma que porta al canell, i, seguidament, treu el mòbil de la butxaca. No sé què deu haver vist o llegit a la pantalla, però la seva expressió canvia radicalment.
Es mossega l’interior de la galta, s’arrenca la pell del voltant de les ungles. Torna a guardar-se l’aparell a la butxaca i fa veure que no ha passat res. Tanmateix, quan aixeca la mirada de l’aparell, jo puc veure llàgrimes als seus ulls. Té unes llàgrimes d’aquelles que són com la pluja dels dies clars. Que arriben quan una menys les vol. Penso que aquesta ha estat una bona idea, una frase d’aquelles de paraules boniques que s’inclouen en els contes, d’aquelles que algú cita en un tuit.
Trec la llibreta i l’apunto. I mentre ho faig, de reüll, enxampo la noia llegint-me. I quan ella s'adona que l’he enxampada, torna a treure el mòbil i comença a saltar nerviosament d’aplicació en aplicació. S’està discutint amb algú per missatge, sembla haver-se'n afartat i ha deixat de respondre. En un d’aquests salts, obre Instagram i s’atura durant uns instants en una foto. Hi surt un noi de nas romà, amb barba, el cabell negre i un parell d’arracades fent-li un petó a una noia rossa. La xicota és, objectivament, guapa. Tot i que sembla que li manqui personalitat. Però, bé, jo no soc ningú per jutjar. La meva companya de viatge entra al perfil del noi i el bloqueja… Crec que començo a lligar fils.
Una bombeta s'il·lumina al meu cap i n’escric la llum a la llibreta. Procuro fer la lletra bonica i exagerar els meus moviments, deixant ben clar que estic escrivint, amb l’esperança que la desconeguda em torni a llegir. Escric: “no ploris, bonica, ella podrà tenir la bellesa de les càmeres, però tu tens la bellesa dels llibres.” Quan acabo, la noia mira endavant. Sembla més alegre.
Arribem a la parada de Ciutadella. Ambdues ens aixequem, preparant-nos per baixar. Mentre s’obren les portes i la gent s’empeny per sortir i per entrar, la desconeguda es gira cap a mi. Em mira i em dedica aquell somriure cofoi i sincer que duia quan l’he coneguda.
Categoria de 13 a 17 anys. Institut Bruguers