Història d'un autobús
Estimat/da lector/a
Segurament et preguntaràs per què he escrit aquesta carta, per què l'he entaforat dins d'un sobre, l'he segellat i l'he desat a la bústia sense cap remitent, i per què ha arribat a casa teva. Si tu en descobreixes el motiu, seràs la primera persona que ho faci, jo encara no l'he descobert. Només vaig tenir la sensació, que algú rere la porta d'aquesta casa podria arribar a entendre'm, a llegir el que passa pel meu cap sense que em jutgés, si has desdoblegat la carta, t'ho agraeixo, si has llegit fins aquí sense que t'importi el fet de no conèixer la persona que hi ha al darrera de tan esbojarrada acció t'ho agraeixo el doble, i si llegeixes fins al final i esperes saber qui soc, no puc contenir les ganes de conèixer-te.
Soc com un autobús. Sé que sona increïble, una persona que sembla tenir racionalitat i maduresa creu que és un autobús, dit això, la persona precisament no sembla racional ni madura, però deixa que t'ho expliqui tot des del principi. Només cal imaginar, no donis res per impossible, i simplement deixa't portar per la bellesa de les paraules d'aquesta carta. Així doncs, suposa que no saps on ets, i de cop apareix un autobús, decideixes entrar perquè estàs avorrit, ets a dins, i notes l'ambient confortable tot i que és totalment buit, esperes, però cap conductor no apareix. I en un moment d'etern avorriment et confies, prems el volant, no tens ni idea de com fer-lo anar, però saps que pots, les rodes es mouen amb tranquil·litat, i els pneumàtics pressionen sobre l'asfalt, vas a poc a poc, però decideixes que és una idea estúpida i pitges l'accelerador. Ràpidament, aprens a conduir, saps fer anar el volant, els pedals, i tens consciència del servei que tenen alguns botonets que resten al panell, a vegades decideixes pitjar-ne un de nou, i veure com reacciona, però ho fas poc sovint, perquè no només tens por de saber que passarà, sinó també de no saber com aturar-ho. No és fàcil i sempre sents desconfiança, però de vegades la curiositat guanya la batalla. Un dia, jugant amb els botons, en trobes un que obre les portes, sorprès, i emocionat l'utilitzes, i deixes entrar a tothom, a partir d'aquell moment utilitzes les portes usualment. Trobes que hi ha persones simpàtiques i somrients que et fan sentir tan radiant com el sol, gent que simplement hi és, i persones que no toleres com es comporten. Però n'aprens molt, i sobretot acceptes que tard o d'hora les portes s'obriran i baixaran, no tot és per sempre, hi haurà persones que deixaran la seva empremta a la memòria, tant de bones com de dolentes les marques perduraran, i de vegades per aquestes decidiràs viatjar sol, i el silenci semblaran sons, però al final, acabes per adonar-te que no et fa feliç, i obres les portes de nou, l'autobús bull de gent. No t'aïllaràs només una vegada, perquè sovint la soledat és realment confortable, però sempre saps que no serà per sempre.
Mai avances pel mateix camí, de vegades és pedregós o fa pujada i desitges que sigui més fàcil, intentes recordar el mateix problema en un passat, però la solució mai és del tot igual, quan per fi el camí és pla i tranquil, t'avorreixes, i caus amb l'aire per intenció pròpia.
Llavors un dia, s'acaba tot, s'espatlla el motor, surts de l'autobús, que està a un racó de la carretera, saps que no el pots arreglar i el mires per última vegada, llegeixes el cartellet del qual mai no havies fet cas, marca la destinació, escrit hi diu "la vida". Llavors tot es comença a esvair, i no puc evitar vessar algunes llàgrimes.
Daryl
Categoria de 13 a 17 anys. RAMAR