L'imitador
Cada dia entrava al metro i em trobava aquell home, plantat davant meu, vestit exactament igual que jo. Les mateixes sabates, la mateixa corbata, el mateix paraigua quan plovia, els mateixos mitjons... Dia rere dia.
Al principi la situació tenia un deix divertit. Compartíem mirades de complicitat, discretes rialles, fins i tot. Però passaven els dies, i aquesta simpatia ràpidament es va convertir, per part meva, en mirades confuses, en preocupació. Més tard, en temor. Buscava alguna mena d'explicació racional a la situació. D'on sortia aquell home, aquell imitador? Aquests sentiments no van trigar a dissipar-se per obrir camí al més fort: la ràbia. Fins que, un dia, per fi ho vaig entendre. Allò era un desafiament, un joc: i jo estava disposat a jugar-hi.
Des de llavors, vaig destinar tots els meus esforços en guanyar la batalla. Vaig comprar tant productes luxosos a preus prohibitius com les robes més barates i "fetes caldo" dels mercats ambulants més esparracats. El guanyaria, sabia que el guanyaria! Que trobaria aquella peça introbable; aquella peça exclusiva.
Tants accessoris, tanta roba vaig acumular, que vaig necessitar una habitació sencera per emmagatzemar-la. I tot el que tenia ho combinava en els conjunts més extravagants, més impensables. I malgrat això, malgrat tots els meus esforços, el maleït sempre aconseguia anticipar-se. M'estava portant a la desesperació. Em van fer fora del despatx, la Marga em va "demanar un temps" (d'això ja fa tretze mesos); tot s'havia reduït al que realment importava. Ell i jo. Un duel. Tot semblava perdut fins que vaig trobar la resposta. Tenia la clau que em duria a la victòria.
Després de la llarga espera, per fi ha arribat el dia. Fa mesos que somio amb aquella cara plena de confusió, de derrota.
Espero inquiet a l'andana, la gavardina em pesa, em destorba. Arriba el metro amb una ràfega d'aire calent. S'obren les portes i jo desfaig el nus de l'abric. Cerimoniosament, obro un a un els botons i, mentre poso un peu dins el metro, deixo lliscar la tela per les espatlles. Entro al vagó i aixeco el cap. Ja és aquí. Li dirigeixo una mirada desafiant que li diu "Aquí estic. Ja no pots fer-hi res". L'orgull m'infla el pit en veure'l a ell, vestit més elegant que mai, mirant-me amb les celles alçades. Ja era meu. Aquest cop havia estat incapaç d'avançar-se. L'havia guanyat al seu propi joc. Un estrany silenci inunda el vagó; un aire dens, carregat de respiracions contingudes. La pell em comença a cremar, i és la força de les mirades dels passatgers. Prenc consciència de la gent al meu voltant, i m'envaeix la vanitat. "Ho saben", penso. "Saben que he aconseguit la victòria". Un soroll sigil·lós em fa tocar de peus a terra. Una riallada. Una riallada que desencadena una altra, que desencadena una altra, i una altra, i una altra i... en uns segons, el vagó sencer està sotmès a un atac de riure descontrolat. Boques que s'obren de manera grotesca, sons guturals i grinyolants, moviments bruscos i desenfrenats. Abaixo la mirada i veig el meu cos nu. No m'importa. Tots els altres ignoren la realitat, i el meu èxit és incomprès. Era això el que jo volia; guanyar-lo amb l'únic que l'imitador mai podria imitar. Aixeco la mirada per enfrontar-lo i trobo en la seva expressió, un to sorneguer, un lleu somriure altiu. Escac i mat!
Categoria de 13 a 17 anys. El Joncar