Comiat
Des del moment que trepitgem l’estació, fixes els ulls en mi, m'abraces com si tinguessis por que m’esfumés. Baixo les escales i em continues mirant, arribo a l’andana i noto la teva tristesa fluctuar en un fil que ens connecta.
Caminem aquells 90 metres l’un al costat de l’altre, separats només per les vies.
Sé que si t’ho proposés, les creuaries, sé que ho faries, i per aquesta certesa no t’ho demano.
3 minuts, 3 minuts per haver de pujar al metro i deixar-te enrere. Continuem caminant, esquivem la gent i ens seguim mirant, per a mi no existeix ningú més, només els teus ulls, la teva tristesa.
2 minuts. T’entrebanques amb la bossa d’una senyora i ric de la teva poca traça, fins i tot en moments així saps com desfer la meva pena.
1 minut. Arribem al final de l’andana. Tot i no estar junts, les nostres respiracions s’uneixen i el teu pujar i baixar del pit es fon amb el meu.
20 segons i els teus llavis es corben i pronuncien un darrer “t’estimo” silenciós. Ara soc jo que no puc controlar les llàgrimes i llisquen per les meves galtes, els dos somriem davant de l’inevitable comiat.
10 segons. Sento el soroll grinyolant de les rodes de ferro anunciant l’entrada a l’estació. Les portes s’obren i les nostres mirades es tornen a trobar a través de les finestres. L’angoixa comença a ser part de mi, no vull marxar, no vull deixar-te aquí, vull sortir corrents i llençar-me als teus braços com si fóssim els protagonistes d’una pel·lícula, però el moment passa i les portes es tanquen.
5 segons i et deixo enrere. La teva silueta es comença a difuminar. M’enganxo a la fredor del vidre amb l’esperança de poder apreciar-te un últim cop, sabent que els nostres records seran l’últim que tindré de tu.
Categoria de 13 a 17 anys. Institut El Joncar