DES DEL FONS
Normalment no escriuria sobre un metro i la vida que se'n desprèn. Enmig de la pressa de la societat moderna, ens oblidem de l’espai en què la quotidianitat es fusiona de la manera més especial amb l’excepcionalitat i on, per uns moments, connectem amb moltes persones en compartir transport i viatge, una pausa en els nostres tràfecs diaris. Quan estem a l’andana i el veiem des de fora pensem en ell com un monstre mecànic, quelcom curiós pels rostres que s'hi poden observar. Des de dins, la mirada està orientada cap a fora, el mòbil o l’abstracció en els nostres pensaments. Estranyament, ens fixem en l’interior i els seus moviments. Afortunadament, jo, més aviat per curiositat que no pas per mèrit o intencionalitat, no m’he deixat portar per aquesta inèrcia.
No soc una persona que des de petit hagi hagut d’agafar el metro, però sí que un cop l’he hagut d’agafar, no l’he agafat mai més amb pinces. Les primeres vegades que l’agafava m’asseia en una posició còmoda, a prop de la sortida, però, de mica en mica, com un nen que segueix una pista sense pensar-hi, anava assumint posicions més enrere. Així va ser fins que, un dia que el metro estava buit, em vaig fixar, dret en el passadís central, com si els seients dels costats fossin quadres i, al final, es trobés l’obra d’art estrella a la qual aspirar en la visita, la posició central del fons. Aquest oferia una visió privilegiada. Amb el serpenteig visible del tronc del metro, em sentia com si estigués cavalcant una serp de mides colossals.
Aquell dia havia agafat la meva línia habitual, l'L4. A la parada Verdaguer, després del so d’obertura de portes que té poc a envejar el de les portes de les naus galàctiques a Star Wars, va entrar una senyora gran, em va mirar, va somriure i em va saludar, jo li vaig tornar la salutació i va anar a asseure’s a primera fila, al costat d’una altra senyora gran. Des del fons, no podia sentir el que deien, però sí que podia observar com es comunicaven. Amb la mateixa curiositat que m’havia portat a descobrir el seient del fons, em vaig veure impulsat a asseure’m al seu costat, i descobrir de què parlaven.
La senyora, ensumant-se les meves intencions, ràpidament em va convidar amb la mirada a unir-me a la conversa. Em va dir:
-Com et dius, xicot?
-Biel. I tu?
-Jo, Carmen. Veig que ens vols acompanyar. Sempre que agafo aquest metro ho aprofito per parlar amb la Dolors, que també l’agafa a la mateixa hora. Fa poc es va morir el meu marit, i de vegades em sento sola. Però quan agafo el metro sempre tinc una oportunitat per explicar-li el meu dia, i té mèrit! No tothom t’escolta avui en dia. En el metro sempre em sento reconeguda, i aixoplugada per una estona. Saps quin és el meu primer record del transport públic?
-No. Quin?
-Estar al metro a la Guerra Civil mentre bombardejaven Barcelona. Com han canviat les coses! Jo encara era petita, però des d’aquell moment he assimilat el transport públic amb la seguretat i el confort. Gràcies a persones com la Dolors o un xicotet tan curiós com tu és que em fa il·lusió agafar el metro.
Aquell dia, espai i conversa, se m’han quedat gravats a la memòria. Des de llavors que he pensat en totes les diferents vides que convergeixen en un metro. Mentre busco esbrinar totes les històries, o, com a mínim, el fragment que se'n mostra en el transcurs d’un viatge compartit, jo segueixo observant amb la mateixa curiositat respectuosa que em va ensenyar la Carmen, sempre, dret des del fons.
Categoria de 13 a 17 anys. Escola Pia