La noia del metro
Ara mateix són les tres del matí. La Júlia porta tota la nit sense poder dormir, hi ha alguna cosa que la inquieta i que no la deixa dormir.
La petita televisió de l’habitació està oberta, projectant la seva sèrie preferida. Tot just el sol acaba de sortir i es reflecteix a través de les cortines mentre les veus dels actors sonen sense parar quan, de sobte, es barregen amb la melodia del seu telèfon.
—Júlia? —diu la seva millor amiga a través del mòbil.
—Què passa, Nora? —li respon la Júlia des de l’altre costat de la línia.
—Posa les notícies, ràpid!
—Per què? Ha passat alguna cosa? —Ara la veu de la Júlia sona una mica espantada.
—Han assassinat una noia al metro! A la parada de la Sagrera!
—Què? No m’estaràs prenent el pèl, oi? —La Júlia s’asseu com un llampec al llit i agafa el comandament per canviar de canal.
—No és cap broma. Tant de bo ho fos. Sento com si no estigués aquí. Per cert, avui he vist el Marc i l’he tornat a rebutjar. S’ho ha pres fatal.
Els ulls de la Júlia semblen taronges quan es troba amb les impactants imatges que li retorna la pantalla.
La noia corre escales avall per avisar als seus pares del que acaba de veure, però s’adona que els pares ja han marxat a la feina i ella ha de vestir-se i anar cap a l’institut perquè se li fa tard.
Un cop al carrer s’adona que ha d’agafar el metro per arribar a l’hora, però tota la línia vermella està tallada. Per sort passa un bus per davant seu i se’n recorda que aquell número l’acosta prou i, si en baixar corre, podrà arribar a temps.
A l’institut no es parla d’una altra cosa: que si l’assassí està entre nosaltres; que si qui l’haurà matat, etc. La Júlia atabalada busca amb la mirada la Nora, però com que no la troba, s’amoïna. On es deu haver ficat? I si l’han assassinada a ella, també? Ara a la Júlia tot li sembla possible.
Quan torna a casa seva els seus pares parlen del que ha passat.
—Hola, filla meva! —la mare l’abraça com si fes dies que no la veu.
—Hola, pares.
—Mare, has vist les notícies? —pregunta la Júlia.
—No només les he vist, sinó que les he presenciat. M’han assignat aquest cas i m’he passat el dia sota terra. Hem de parlar.
—Has vist l’assassí?
—No, però la víctima... —A la mare se li fa un nus al coll i arrenca a plorar. El pare la consola, i la Júlia no entén res.
—Mare, m’estàs espantant. Qui era la noia del metro?
—Júlia... la víctima és —sanglota—... la Nora.
—Què dius? Si aquest matí he estat parlant amb ella.
—És impossible, Júlia. Ha mort abans que et llevessis.
—No! És mentida! No pot ser ella! —La Júlia arrenca a córrer cap a la seva habitació. Camina amunt i avall pensant en la conversa que havia tingut aquell matí amb la seva amiga. Què li havia dit? A quina hora li havia trucat? Havia passat de veritat?
La Júlia obre el mòbil amb la intenció de trobar aquella petita peça del trencaclosques que li falta per esbrinar que havia passat, però un Gmail apareix a la pantalla del telèfon. La noia nerviosa obre el missatge i es troba amb un text que diu: «Júlia, jo ja no estic aquí, però entra a casa meva, allà hi trobaràs la pista que et falta».
Desesperada arriba a casa de la seva amiga. La porta és oberta. Puja fins a la seva habitació amb l’angoixa escrita a la cara. Allà, enmig de la taula hi troba un tros de paper arrugat amb les paraules «Ha sigut ell» i una direcció, tot escrit en negre. La Júlia la busca en el mapa i de seguida reconeix aquell edifici. És la casa del Marc.
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Parc de la Ciutadella