Diagonal 1938
Corríem. Corríem com mai havíem corregut abans.
El soroll de les sirenes envaïa els carrers avisant tard, com sempre, del perill que s’apropava. Un espetec llunyà anunciava l’arribada dels avions. Vaig agafar la mà de la meva germana i em vaig llençar cap a les escales de l’estació Diagonal.
Algú em va empènyer i una estampida de persones em va arrossegar, separant-me'n. Vaig sentir que els seus dits deixaven anar els meus, com un fil que es trenca en dos sobtadament.
—Joana! —vaig cridar, però els xiscles de la multitud van ofegar la meva veu.
Intentava fer mitja volta, empènyer contra la massa de persones que es precipitava cap a l’interior i sortir a buscar-la, però la gentada em va engolir, arrossegant-me escales avall mentre era aixafat per cossos suats i tremolosos.
Amb prou feines es podia respirar. L’aire estava carregat de pols, suor i terra humida.
Havia de trobar-la.
Devia ser aquí a baix? O seguia a fora, sota les bombes?
Vaig moure’m entre la gent, buscant el seu rostre, el seu vestit blanc, la seva jaqueta blava, qualsevol cosa que em portés cap a ella. Hi havia mares subjectant fort els seus fills, murmurant promeses i paraules de consol que ningú escoltava. Avis asseguts a terra amb la mirada perduda, alguns amb els ulls tancats, com si així poguessin escapar del que estava passant.
Una nena sanglotava, abraçada a un ninot decapitat. Una dona gran l’intentava calmar, però els seus propis dits tremolaven. Més enllà, un grup de nens sostenia llapis fermament entre les dents, tal com els havien ensenyat, preparats per no mossegar-se la llengua si una explosió els feia estremir. Els murs contenien l’angoixa de tothom, tornant l’aire dens, sufocant i claustrofòbic.
I aleshores, una explosió.
El món es va sacsejar amb un rugit ensordidor. Un bram ensordidor ens va travessar com un llamp i les llums van parpellejar, dibuixant ombres deformades sobre les parets. El sostre va cruixir, provocant una pluja de pols i brutícia que va cobrir l’ambient com una manta de seda, cegant-nos la vista.
No veia res. No podia respirar. Un gust metàl·lic i amarg em va omplir la boca.
Em vaig tapar el nas i la boca amb la màniga i, tossint, vaig parpellejar entre la pols.
Llavors, la vaig sentir.
Feble. Llunyana.
—Nil…
Joana. Era la Joana.
—Joana!
Vaig intentar avançar, ensopegant entre la boira, com un animal perdut a la foscor. El meu pit cremava i cor em bategava amb violència, desbocat pel pànic. Algú em va subjectar pels braços, intentant contenir-me, però me'n vaig desempallegar. Volia trobar-la, necessitava trobar-la. Aleshores, la vaig veure, arrupida al costat d’una columna, amb la cara bruta i els ulls molt oberts.
Vaig córrer fins a ella i la vaig abraçar amb tanta força que ens va faltar l’aire. Ella tremolava. Jo també.
A fora, les bombes continuaven caient. Però aquí a baix, encara que només fos per un instant, estàvem fora de perill. Junts.
Categoria de 13 a 17 anys. IES Severo Ochoa