Final de trajecte
En Gabriel va entrar a l'andana i es va asseure com cada dia, a esperar pacientment l'arribada del metro a l'estació de Badal. Quan va arribar, es va asseure en el seu seient habitual. Des de feia mesos, aquest trajecte s'havia convertit en part de la seva rutina.
En parar el metro a Entença, va pujar al mateix vagó que ell la senyora Cecília, una dona que assabentada de la seva situació, havia simpatitzat amb ell, convertint-se en una companya de viatge. Es va acostar a saludar-la com sempre, però la seva veu no semblava arribar-li, com si hi hagués una paret invisible que els separava. Es va fixar en la seva roba, portava un vestit completament negre i un vel li cobria el rostre. Semblava que es dirigís a un funeral. Li va estranyar que arribessin a la Sagrera, la seva parada habitual, i que ella no baixés. Van pujar al vagó un grup de persones, també vestides de dol, entre les quals es trobaven antics companys seus de l'escola. Emocionat va córrer a la seva trobada, però una altra vegada, tal com li havia passat amb la Cecília, no va poder arribar a ells.
El nen va esclafir a plorar, no entenia per què no podia estar amb els seus amics. Es va asseure en un racó del vagó amb el cap amagat entre les cames i es va adormir fins que un xiulet va avisar els passatgers de l' arribada a la parada de final de línia, Vall d’Hebron. En Gabriel es va incorporar i va veure com tots els seus coneguts sortien del metro, tal com es va disposar a fer ell. Però alguna cosa a la porta el repel·lia i retornava a l'interior del vagó. Les portes es van tancar i el metro va començar a moure's a una velocitat més ràpida de l'habitual. Les llums del cotxe es van apagar i el que semblava una persona, gairebé amb proporcions monstruoses, es va començar a acostar a ell. El petit va començar a plorar i va intentar fugir de la figura espectral, però no hi havia cap lloc on escapar, així que es va resignar i va deixar que la figura se li acostés. Però l'espectre, al contrari del que esperava, li va parar la mà. El noi, tremolant, la va acceptar.
-Qui ets? - li va preguntar.
-Soc el teu nou amic -va contestar l'espectre, amb una veu gutural.
El nen es va quedar mirant-lo, més curiós que espantat. Va concloure amb aquesta interacció que aquesta figura era bona i li va somriure.
-Que bé, m'encanta conèixer gent nova! Com et dius?- li va preguntar a l'ombra.
-Soc conegut per molts noms, però tu pots anomenar-me Mort.
-Encantat de conèixer-te, Mort, jo em dic Gabriel. Estaràs amb mi molt temps?
-És clar que sí, petit, per sempre , si vols.
-M'encantaria, així podríem jugar molt! Fa molt temps que no ho faig, saps?
-I això per què? Feies moltes entremaliadures?
-No, estic malalt i passo molt temps a l'hospital. He deixat d'anar a classes i la mare i el pare no em deixen jugar amb ningú.
La Mort es va entristir en pensar en el que hauria hagut de passar un nen tan petit.
-Bé, ara ja pots. La mare i el pare ja et deixen jugar.
En Gabriel va abraçar la Mort i ella, encara sense deixar-li anar la mà, el va conduir cap a una fila de seients, on el va fer seure. Després d'una estona el metro es va aturar, la Mort es va aixecar i va començar a caminar cap a la porta del vagó. L'infant la va seguir i es va plantar al seu costat, esperant pacientment que s'obrissin les portes. El petit no va reconèixer la parada on havien arribat, però estava amb el seu nou amic i sabia que podia sentir-se segur. Junts, la Mort i el nen van sortir del vag. Havien arribat al final del trajecte.
Categoria de 13 a 17 anys. Institut Severo Ochoa