POTSER ALGUN DIA...
Acabava de sortir de l'institut. Havia fet reforç escolar, eren les sis de la tarda. Per fi, arribaria a casa.
Anava pel carrer amb el mòbil i la jaqueta a la mà, i la motxilla enganxada a l'esquena, quan un senyor, d’uns trenta anys, va començar a mirar-me estrany. A poc a poc, va començar a apropar-se a mi. Vaig agafar por al moment en el qual es va col·locar al meu costat. Què dimonis volia?
Va allargar la seva mà cap al meu costat, i vaig començar a córrer aterrada. Quan em vaig girar, i vaig veure que anava darrere meu, alguna llàgrima se'm va escapar dels ulls, però es va quedar enrere, perquè vaig veure com el bus arribava a la parada, i vaig decidir pujar-hi. Vaig entrar, i només tancar les portes i veure que aquell senyor es quedava ben lluny de mi, vaig posar el cul al terra de l'autobús. Vaig posar-me les mans al cap, amb un gest de preocupació.
El conductor, a l'arribar al primer semàfor en vermell, va sortir del seu lloc, i es va acostar a mi.
-Estàs bé, maca? –em va preguntar amb una veu dolça.
Vaig aixecar-me del terra, i vaig dir que sí amb el cap.
-Sí, gràcies. Perdoni.
Tothom em mirava. És clar que ho feien. «Qui era aquella nena que estava asseguda al terra d’un autobús?».
Vaig anar fins al final del bus, evitant a tothom. Em miraven perplexos.
Just quan vaig arribar al fons, el cor s’hem va parar. Per què havia d'estar allà el noi que menys desitjava veure en aquell moment? Al maleït noi de cabells rossos, hem va mirar, també sense entendre gaire cosa, com ningú del bus. Va fer dos copets a un seient lliure del seu costat, i em vaig apropar per seure'm.
-Que ha passat? Per què corries? Estàs bé, Gisela?
La respiració s’hem va tallar a l'escoltar de nou la seva veu. Mai m’havia parlat directament a la cara. Sempre ens havíem limitat en mirar-nos a les classes.
Hem vaig fondre al seient de color vermell, i amb un sospir més tranquil, vaig respondre:
-Un senyor em perseguia.
Va fer cara de sorpresa, i tots dos vam mirar al nostre voltant, on tothom ens escoltava.
-Per això has entrat corrent com una boja?
-Sí –vaig dir amb vergonya. Em sorprenia que la nostra primera conversa sigues en aquelles circumstàncies.
Encara portava el xandall de color negre que hi havia porat aquell matí a l'institut. Sempre em fixava en aquell noi. Encara que no volgués, sempre l’acaba mirant.
-Estigues tranquil·la, ja no corres perill.
Aquella mirada em va donar tanta seguretat, que em vaig relaxar al moment.
-Gràcies.
Va somriure’m, i desgraciadament, va baixar a la següent parada. En aquell moment, em vaig donar compte que jo no sabia a on anava. Me n'havia pujat fugint d’aquell home, i amb la presència d’aquell noi, ja no sabia on era.
A la següent parada, vaig decidir baixar, i tornar cap a casa.
-Gisela, arribaràs tard un altre cop! –em crida la mare des de la cuina.
Un altre somni amb el Leo. Aquesta vegada no havia estat gens malament.
-Ja m’aixeco!
Vaig vestir-me, i vaig anar directe a la parada de bus, pel nou dia que m’esperava.
Categoria de 8 a 12 anys. Institut Nou Barris