La visita al metro
Vet aquí que una vegada hi havia una nena anomenada Paula. Era alta, tenia els cabells rossos i els ulls marrons. Un dia, li va preguntar al seu pare:
—Pare, per què no he sortit mai al carrer?
—Perquè el metro de Barcelona està en construcció, i el primer que volia que veiessis era el metro —va respondre el pare, que es deia Josep.
La Paula, decebuda en saber que encara hauria d’esperar anys per sortir, va decidir que ho faria igualment, estigués el metro acabat o no. Però el seu pare la va enxampar una vegada i una altra, i, per precaució, va tancar totes les portes i finestres perquè la Paula no pogués escapar.
Desesperada, la nena li va preguntar:
—Quan acabarà la construcció del metro?
—D’aquí a un any, Pauleta.
—Però jo vull sortir al carrer i jugar amb altres nens de la meva edat!
—Doncs t’hauràs d’esperar un any —va dir en Josep amb serenitat.
Al final, la Paula va acceptar esperar, però amb una condició: quan el metro estigués acabat, volia ser la primera a agafar-lo per anar a la platja i veure la posta de sol. En Josep, després de pensar-ho, va acceptar.
A la Paula li encantava dibuixar, i aquell any va passar-se hores imaginant i plasmant com seria el metro. El seu pare es va quedar fascinat per la seva habilitat i, com que li agradava tant, va decidir que quan anessin al metro portarien una càmera per fer fotos per després poder dibuixar-ho. Quan li va proposar la idea, la Paula va quedar encantada.
Després de tanta espera, el gran dia va arribar. Era l'agost, i la Paula es va preparar amb entusiasme, portant la seva càmera amb ella. Per mantenir la sorpresa fins al final, el seu pare li va embenar els ulls mentre es dirigien cap al metro. Estava impacient per sentir les paraules que més desitjava: “Ja et pots treure la bena”.
Cinc minuts més tard, van arribar. Quan es va destapar els ulls, la Paula va quedar meravellada. Era molt millor del que s’havia imaginat.
El metro estava ple de gent que el feia servir per moure’s per Barcelona. Les parets estaven revestides de rajoles blanques i grises, els trens eren blancs i vermells, els bancs de pedra i la gent semblava saber-se el recorregut de memòria.
Quan el metro va arribar i van pujar, la Paula es va sorprendre encara més. L’interior era fins i tot millor que l’exterior: hi havia molts seients per a tothom i les parades estaven marcades amb precisió. Tot li semblava impressionant.
Després de passar unes quantes parades, van baixar i van sortir al carrer. La Paula va quedar bocabadada en veure tanta gent caminant per la ciutat. No tenia ni idea que vivia en un lloc tan gran i important. Uns minuts després, van arribar a la platja.
La sorra era fina, l’aigua estava neta i es podia sentir perfectament el so de les onades xocant contra les roques, mentre l’olor de la sal impregnava l’aire. Van jugar i dibuixar durant mitja hora, fins que finalment va arribar el moment més esperat: la posta de sol.
Van fer diverses fotografies per triar la millor i després la Paula la dibuixaria. Quan va ser hora de marxar, van tornar a casa amb el metro. Un cop van arribar, la Paula va abraçar el seu pare i li va dir emocionada:
—Gràcies per portar-me fins aquí. Ha estat la millor experiència que he viscut mai. Ho sento per haver estat tan pesada. Ara entenc per què ho feies.
—Ara ja comparteixes la meva passió pel metro. Jo sempre que puc l’utilitzo i el gaudeixo tant com tu avui.
Després, van sopar i se’n van anar a dormir. Aquell seria un dia que mai no oblidarien.
FI
Categoria de 8 a 12 anys. Escola Barcelona